Inma Serraboguñá
Tot comença amb els teus pares, la Conxita i el Joan…
Sí, efectivament. La meva mare treballava en una parada al mercat i la mestressa li va preguntar si se la volia quedar. A ella li va fer gràcia. A partir d’aquí, tant el meu germà com jo hem estat en el ram de la polleria.
Què recordes d’aquells primers anys, quan encara eres petita?
Eren durs, perquè la meva mare estava al mercat i el meu pare l’ajudava, però a part, ell tenia la seva feina. Era transportista, portava la carn des de l’escorxador fins al mercat. Jo sempre li deia a la meva mare, amb 8 o 9 anys, que em despertés d’hora perquè volia anar aviat al mercat, perquè si hi anava tard, les clientes em deien, ai, quina nena més maca, i això em feia molta ràbia. Jo volia treballar i estar allà, però que ningú em digués res.
Ver esta publicación en Instagram
Tu i el teu germà compaginàveu els estudis amb l’aprenentatge de l’ofici. Què us agradava més, anar a classe o estar a la botiga?
Jo vaig sortir de l’Azqueta amb 13 anys i ja no em vaig ni plantejar estudiar, me’n vaig anar al mercat, perquè el que volia era guanyar diners i volia treballar, i m’agradava el mercat. En canvi, el meu germà sí que va estudiar al Leonardo.
Si no t’haguessis dedicat al negoci familiar, què t’hauria agradat, professionalment?
Vaig estudiar un curs de perruqueria, com veus, tot tractant amb clientela, de cara al públic. Vaig fer un curset a Barcelona, i m’agradava, però al final no ho podia compaginar tot, perquè per estar a la parada t’havies d’aixecar aviat i hi havies de dedicar moltes hores. Però bé, em vaig treure el títol de perruqueria, finalment.
L’any 1987, tu i el teu marit, l’Alonso, vau decidir obrir una nova botiga al Mercat de Torreblanca. Què és el que us va empènyer a fer aquest pas?
Era un mercat nou, nosaltres érem joves, jo tenia 24 anys, i vam pensar que era una sortida per a nosaltres per fer-nos més grans. La meva mare va dir que no, que ja en tenia prou, que si nosaltres volíem ho féssim i que ens ajudaria amb el que pogués. Aleshores ens vam posar mans a l’obra i aquí va començar tota la nostra trajectòria. Va ser molt complicat, al principi, van ser uns anys bastant durs, amb préstecs, diners… Vam fer un gran esforç per arribar on som, i per això és bonic que t’agraeixin la feina que has fet durant 50 anys.
Tenies temps per gaudir, per sortir?
La veritat és que no gaire, perquè volíem fer coses noves. El mercat ja obria dues o tres tardes, tenia la meva filla que tenia dos anys, em passava el dia i pensava… no he fet res, només treballar. No fèiem res més que això. I diumenge eres a casa, amb tot el cansament acumulat.
A Polleries Inma sempre heu destacat pel vostre tracte proper i la qualitat del producte. Quin creus que és el secret per mantenir la confiança dels clients durant tants anys?
Jo crec que la qualitat és un factor primordial, perquè la gent el que vol quan ve al mercat és una qualitat i el tractament amb el client. Jo sempre dic que tractar de tu a tu és més proper, a vegades hi ha clientes que t’expliquen problemes, som una mica psicòlegs, al mercat. És maco, per això. Jo tinc clientes que venien des del Mercat Pere San i que ara venen els seus fills. Els nets ara ja tenen 20 anys, i diuen que se’n recorden quan venien amb l’àvia a comprar. És molt maco quan et diuen això, és gratificant.
El teu marit, l’Alonso, va crear un obrador per poder elaborar productes de manera més artesanal. Què va suposar pel negoci? I per a vosaltres com a família?
Volíem fer alguna cosa que no tingués ningú. Llavors, fèiem nosaltres les croquetes, els canalons, la pilota pel caldo… Fèiem uns 20 productes a l’obrador, cada dia diferents. Els canelons són com els feia la meva mare a casa. Abans només feien canelons per Nadal, vam agafar la recepta de la meva mare i la vam portar a la parada. Ho fem amb rostit a la cassola, amb xup-xup, d’unes tres hores de cocció, i els canelons i la pilota del caldo són les nostres estrelles.
Com ha canviat el dia a dia d’una parada de mercat? És molt diferent de quan vas començar?
És molt diferent, perquè avui dia es ven molt elaborat. Abans, l’any 87, es venia pit, cuixa, pollastre, conill, gall d’indi i para de comptar. Ara tenim un munt d’articles elaborats per nosaltres i d’altres que comprem a part. Tenim caldo fet, patates d’Olot, magret d’ànec, que ara se’n ven molt, també. Molts articles que abans eren impensables.
Pel que fa als clients, ara tothom vol arribar a casa i, o bé guardar-ho, o bé congelar-ho, i nosaltres intentem fer-ho el més fàcil possible perquè els clients no hagin de fer gairebé res.
Quan ja no hi siguis, qui es quedarà a la parada?
El Joan, que té el mateix tarannà que jo i ho ha viscut des de petit, també, a casa. Amb ell vam estar bastants anys junts, primer, en una parada al Mercat de Pere San i després, en una altra a Cerdanyola. Ara la situació ha vingut així, que jo em volia jubilar i ell encara és jove, i continuarà amb tota la parada del mercat.
Els teus fills no s’ha volgut implicar en el negoci familiar?
La veritat és que no. No sé si és perquè m’han vist treballar molt i perdre’m coses que ells han fet. La meva filla és dissenyadora gràfica i el meu fill és professor, cap dels dos s’ha volgut dedicar al mercat. Tot i així, per Nadal han pringat allà amb mi i saben el que és.
Si haguessis de valorar els mercats de Sant Cugat, creus que tenen un bon estat de salut o són millorables?
Home, estan molt bé, eh? Tot el que hi ha obert, ens estem adequant a les noves tecnologies, botiga online… Torreblanca és un mercat de referència per la trajectòria que té de 37 anys, però tots els altres, jo crec que estan molt bé. Cadascun està ubicat en una zona estratègica.
Diries que el santcugatenc és un client de mercat?
Sí, a la gent li agrada venir al mercat. Només cal veure que, quan vols alguna cosa de qualitat, vas al mercat, perquè et fan ofertes, t’aconsellen com fer les coses, com guardar-les… Jo crec que és un valor afegit.
Com afrontes la jubilació?
Ara que se m’està apropant em fa una mica de pena, però jo crec que més d’un dia aniré al mercat a ajudar el meu germà, perquè la infraestructura és bastant gran ara, i per una persona sola és difícil. Però tinc moltes coses pendents per fer. Primer de tot, vull arreglar casa meva, que fa mil anys que tinc papers i papers i papers. Després, fer ball, fer pilates, que feia i havia deixat de fer per la feina. Tot el que se m’apropi, jo crec que ho faré.
