Sant Cugat s’ha acostumat a presentar-se com una ciutat d’avantguarda: una ordenança d’administració digital, el sandbox urbà, inversions en intel·ligència artificial per reduir la burocràcia i fins i tot projectes de “bessó digital”. Però mentre se’ns promet que la tecnologia servirà per fer-nos la vida més fàcil, l’Ajuntament endureix l’accés al padró municipal amb més presencialitat, inspeccions i sospita de frau, just quan les entitats socials alerten que el padró s’està convertint en una barrera per a veïns en situació vulnerable arreu de Catalunya. Una ciutat que pot simular-se en 3D també hauria de ser capaç de garantir que ningú queda fora del mapa dels drets.
El padró municipal és una obligació legal i la base per conèixer quanta gent viu realment a la ciutat, dimensionar serveis com la salut, l’educació o els serveis socials, i facilitar processos de regularització administrativa. Sense padró, drets que sobre el paper són universals queden, en la pràctica, fora de l’abast. Les dades recollides per entitats socials indiquen que en molts municipis catalans no s’empadrona de manera àgil i que el domicili fictici o sense domicili fix, clau per a persones sense llar o en relloguer, sovint ni tan sols s’aplica. Sant Cugat, amb la seva capacitat econòmica i d’innovació, no hauria d’estar a la llista de municipis on això passa, pero hi és.
El relat institucional s’ha centrat en els empadronaments “sospitosos” i en la necessitat d’endurir l’accés al registre: més presencialitat obligatòria, increment d’inspeccions inclús l’ús de programari informàtic per detectar sobreocupació o rotacions “inusuals” en determinades adreces. Tot plegat es justifica en nom de la veracitat del padró, però les dades ens demostren que el frau representa una part molt petita del conjunt de moviments, que són majoritariament canvis ordinaris de residència. La qüestió és si té sentit orientar la innovació a perseguir una minoria, quan això provoca més obstacles per la resta, persones que només volen ser reconegudes com a veïnes.
Podem millorar el tràmit digital perquè sigui robust, però també accessible per a qui té menys competències digitals o viu en situacions residencial precàries; establir protocols clars per al domicili fictici que converteixin Serveis Socials en porta d’entrada, no en filtre; i garantir assistència perquè la barrera idiomàtica o la desconfiança no acabin traduint-se en renunciar als propis drets. Sant Cugat té recursos, capital tècnic i teixit social per ser un far en un moment de desigualtat i desconfiança, si decidissim posar la innovació al servei de garantir que ningú és invisible.
Un Sant Cugat que vol ser avançada hauria de començar per assegurar que reconeix totes les persones que hi viuen com a veïnes.
RAMON GUTIÉRREZ és el regidor portaveu d’En Comú Podem
