Fa anys que Sant Cugat espera la seva segona residència pública. Les famílies amb persones grans dependents ho saben prou bé: la demanda és alta, els preus són desorbitats i les llistes d’espera no s’acaben mai. Quan el govern va anunciar que, finalment, hi hauria una nova residència, moltes persones van respirar alleujades. Però l’alegria ha durat poc. Perquè el que s’ha aprovat aquest dilluns passat al ple no és una residència pública. És l’onzena residència privada de Sant Cugat.
Sí, han sentit bé: l’onzena. I, com passa sovint, la màgia del llenguatge ho pot tot. Han batejat com a “pública” una residència que només té de públic el terreny on s’aixecarà. La resta —la gestió, els preus, la durada i els beneficis— seran privats. L’Ajuntament cedeix el terreny i la gestió durant 75 anys a una entitat privada, i fins al 2100 ningú podrà tocar res.
I qui se’n beneficia? La Fundació Vallparadís, vinculada a Mútua Terrassa. Una fundació que ja acumula queixes per males condicions laborals, falta de personal i manca de transparència en altres centres. I, tot i aquest historial, l’Ajuntament els entrega un nou projecte amb la mateixa fórmula que ja sabem com acaba: serveis cars i poc control.
Diuen que serà una residència “pública”, el que no diuen és que la concertació de places no està garantida i dependrà dels concursos de la Generalitat. I, en el mentrestant, el 70% de les places aniran a 2.500 € al mes i el 30% restant, a preu lliure. Jo em pregunto: com se li pot dir “pública” quan una plaça costa 2.500 euros al mes? Qui té una pensió per sostenir aquest preu? Quina família pot pagar això al mes per les cures d’un familiar depenent?
El problema de fons és el model. Les cures no haurien de ser mai un negoci. Cuidar la gent gran és una responsabilitat col·lectiva, no un producte per vendre al millor postor. Quan externalitzem un servei bàsic com aquest, estem posant preu a la dignitat. I quan ho fem per 75 anys, estem renunciant a decidir com volem cuidar la nostra gent en el futur. És una decisió que hipoteca Sant Cugat per tres generacions.
Per molt que s’hi esforcin a vendre-ho com una bona notícia, aquesta no és la segona residència pública de Sant Cugat. És, senzillament, l’onzena residència privada. Una nova oportunitat perduda i un exemple més d’un govern que diu “servei públic” mentre entrega el futur de la ciutat a mans privades.
Ariadna Sierra és regidora de la CUP Sant Cugat.
