Jaume Bell
Què et passa pel cap quan parlem de 500 anys d’història familiar en aquest mas?
Recordo moltes petites converses a la llar de foc, unes més emblemàtiques que altres. Ara me’n ve una que em van explicar que hi va haver uns lladres que van entrar a robar a la masia, i llavors, un dels fills va saltar per la finestra per anar a cridar auxili i el van assassinar. Hi ha gent que diu que és una faula, una llegenda, però no. Hi ha documentació al jutjat de Terrassa d’aquest fet.
Quins records tens tu dels anys de la teva infantesa viscuts allà a la masia?
Hi havia una cosa que era molt bonica, que era quan fèiem pa. Fer pa era tot un esdeveniment. Els homes de les cases, el meu pare o el meu tiet, preparaven el foc, escalfaven el forn, tot aquest procés que portava la seva feina i llavors, per l’altra banda, tenies a la meva àvia que pastava la pasta del pa. La farina, la sal, el llevat, tot plegat. Això comportava tot el dia de feina. De petit, el que també feia era jugar per allà als camps, era un ambient molt bonic perquè, d’alguna manera, gaudies del que era el camp.
També recordo que allà sempre hi teníem animals. Hi havia conills, pollastres, porcs… aquests últims, a vegades, els venien a un tractant de bestiar de Sant Cugat que li deien ‘Els cinc rals’. Pel que fa als conills i els pollastres, més d’un cap de setmana havia vingut alguna persona de Barcelona, i li demanaven a la meva àvia que els en preparés algun per menjar-se’l allà o per emportar-se’l.
Tu vas anar a l’escola. Eres un bon estudiant?
Més que bon estudiant, m’hi fixava molt. No era massa bon estudiant, però d’alguna manera salvava els papers la mar de bé. No va ser una època que em marqués massa perquè també vaig canviar molt d’escoles. No em vaig arrelar massa en cap d’elles.
Quan començaves a ser més gran, quins eren els teus somnis?
A mi m’agradava el que era anar amb bicicleta. Quan ja era més grandet, per moure’m pel voltant de casa i baixar a Sant Cugat anava amb bicicleta. En tenia una d’aquelles que feien servir els carters, que eren molt reforçades, perquè jo necessitava que la bicicleta aguantés totes les penúries que li feia fer. Era un instrument que a mi em feia molt servei. Ara ja no hi vaig, perquè tinc les cames una miqueta delicades. Quan el meu tiet em va introduir a la Unió Ciclista Sant Cugat, on vaig estar gairebé tres anys, vaig fer curses i activitats els caps de setmana amb bicicleta. Aleshores, a partir d’aquí, vaig aparcar la bicicleta i em vaig dedicar més a les motos. Vaig fer motocròs quan tenia 16 anys, quasi 17, i vaig estar tres anys ben bons anant a córrer cada cap de setmana. M’agradava moltíssim, en gaudia molt i era un món dur, perquè havies de ser molt valent i no equivocar-te gaire perquè sinó, arrossegaves el nas per terra i no anava gaire bé.
Per tant, eres aficionat, primer a les bicicletes, després a les motos i també als cotxes. Encara continues seguint aquest món o ja t’has desvinculat del tot?
M’he desvinculat del tot, perquè el progrés, d’alguna manera, ha sigut molt exagerat en tots aquests anys. Del que hi havia al que hi ha avui dia, no té res a veure. La tècnica, tant de les motos com dels cotxes, ha progressat moltíssim, la inversió també és molt bèstia i tampoc tinc l’edat per fer-ho.
Si algú et pregunta a què t’has dedicat professionalment, què li diries?
Jo vaig començar amb el món de la mecànica, de mecànic de camions, que era dur no, el següent. Vaig començar als tallers Román, després vaig anar a fer la Mili, i quan vaig tornar, vaig anar a treballar als tallers del Jaume Trabal. Allà hi vaig estar uns quatre o cinc anys i, posteriorment, vaig anar a treballar a la ITV, a Viladecavalls. Vaig estar 34 anys embolicat dins el món de les ITV.
Crees la teva pròpia família, tens tres fills…
Sí, tinc el Ferran, el gran, i el Pau i la Clàudia, que són bessons, que es porten cinc anys amb en Ferran.
I un bon dia, et diuen: pare, què et sembla si plantem vinyes?
El que tenia ganes de fer-ho era el Ferran, els altres dos s’hi van veure embolicats. Jo, a vegades, li deia que aquí hi havia hagut unes vinyes molt ben parides i que es van arrencar i es van dedicar a plantar cereal. Al Ferran, d’alguna manera, el vaig embolicar, i em va proposar de plantar vinyes i li vaig dir que ho podíem provar, a veure què tal anava. I anem fent. No són flors i violes, perquè és molt dur. El Ferran fa molt bona feina i s’ha involucrat moltíssim. La Clàudia també, perquè la Clàudia, en l’àmbit comercial i de relacions públiques, també fa molt bona feina. El Pau, perquè ell ha fet la carrera de metge i no ha tingut massa hores per dedicar-s’hi, però si ha hagut d’ajudar-nos algun dia, també ho ha fet.
Com et fa sentir que els teus fills intentin recuperar una part de la història de la família?
A mi m’omple moltíssim. Ells, d’alguna manera, han viscut la situació d’aquesta casa de pagès, que encara estem en procés de fer-hi obres, perquè està molt deteriorada. Veure que els teus fills s’involucren en voler arreglar-la i deixar-la en condicions… tot això t’omple moltíssim, jo no podria demanar res més.
Precisament, una de les vostres lluites ha estat la rehabilitació d’aquest mas. Heu trobat fórmules alternatives per aconseguir el finançament que necessiteu?
No, aquí el finançament que necessitem ens l’estem buscant nosaltres, entre els meus fills, la Luci i jo. Hem intentat aconseguir alguna ajuda d’alguna administració i tot són pilotes fora, no podem comptar amb res, hem de comptar amb el que tenim nosaltres i d’alguna manera el que treballem nosaltres, no podem accedir a cap ajuda de res.
Si haguessis de valorar el camí que has fet fins ara a la teva vida, quina nota li posaries?
Posaria una nota mitjana, perquè, clar… La situació que hem tingut ha sigut de treballar i treballar i treballar. En el meu cas, anava a moltes cases de pagès i veia el que podia arribar a fer a casa, però a causa de la situació econòmica no ho he pogut fer. Un objectiu també ha estat la feina dels hereus. A uns els va més bé, a altres no tant, però és el que tenim nosaltres.
Com t’imagines Can Bell d’aquí 10 o 20 anys?
Home, a mi m’agradaria, tenir la masia una mica millor. Es pot dir que hem posat les primeres pedres perquè pugui estar arreglada, d’alguna manera, la teulada, que és el primer que farem, però la casa en si ja és prou maca. Ara, per exemple, tots els trastos que hi havia a la part de dalt de la masia s’han hagut de baixar, i llavors està tot cap per avall. Però jo sempre m’imagino que es podrà utilitzar, d’alguna manera, pel que fèiem abans, quan a vegades fèiem un àpat i ajuntàvem allà tota una bona colla, o fèiem la matança del porc. Poder recuperar això, poder tornar a fer coses com fèiem abans.
