Estàs satisfet amb el resultat del teu primer llarg?
Sí, la veritat és que han sigut set anys de molta feina i, d’alguna manera, rebre aquest reconeixement dels festivals, però també ara, aquests dies, a les sales de cinema amb la gent i els col·loquis i les trobades és molt bonic. Sempre hi ha coses que, d’alguna manera, vols canviar. Crec que el procés ha sigut el que havia de fer i que ha estat molt bonic fer-lo. Han estat set anys, però crec que han anat molt bé per madurar la pel·lícula. Evidentment, ara jo crec que no puc veure més la pel·lícula, perquè ja veig tots els canvis que faria, però crec que és bo per la pròxima, diguem.
Les crítiques a ‘Estrany riu’ han estat, en general, molt bones. Les has paït?
No he tingut temps encara. Des que vam estrenar a Venècia cada dia ha sigut molt intens. Llavors, sí que tinc ganes de poder baixar una mica el ritme i poder, de sobte, processar tot el que està passant. Però evidentment són molt boniques les que he llegit.
I com ha estat l’experiència en la creació del teu primer llargmetratge?
Jo volia fer una pel·lícula i un rodatge que, d’alguna manera, permetés que jo pogués rodar amb els meus amics, amb qui he treballat des de fa vuit anys. Es va fer amb un pressupost de dos milions d’euros, amb un finançament de moltes bandes diferents, però això no impedeix que no es pogués fer una pel·lícula des d’un àmbit més familiar, no? Les incorporacions de la Nausicaa Bonnín i del Jordi Oriol, que són actors professionals, també entraven molt en aquesta família que ja érem, i tothom va ser, en aquest sentit, molt respectuós. Això va generar un ambient i un clima molt bonic en el viatge de 6 setmanes que vam fer.
Aquest 2025 serà un any especial, podem dir que serà un any d’inflexió, és el teu descobriment com a cineasta per al gran públic.
Sí, a més, crec que també és un any de canvi en la poètica del cinema català, passant d’un naturalisme a una exploració més romàntica, no? Som una generació, els que estem arribant, que venim influenciats per la Carla Simón, per la Celia Rico, per altres cineastes, i que estem canviant una mica el paradigma.
A la pel·lícula, la història del protagonista se centra en una etapa de la vida com l’adolescència. Tu com recordes la teva?
Jo era un adolescent que imaginava molt, que idealitzava molt, i quan es trobava amb la realitat, d’alguna manera volia retratar-la en una pel·lícula. També vaig estar fent teatre durant molts anys aquí, al Teatre La Unió. Jo volia ser actor, amb 14 anys vaig fer de figurant en el rodatge de la pel·lícula ‘Fènix 11-23’ i vaig descobrir tot el món de fer de càmera i em va fascinar. Crec que també hi tenia més traça que no pas actuant, i llavors vaig fer aquest canvi, aquest gir.
També vas tenir oportunitat de passar per aquesta casa, si no recordo malament, quan anaves a l’institut.
Sí, això era primer i segon de batxillerat. En aquell moment ja estava fent un batxillerat de cinema a Sant Cugat, a ESART, que ara està a Barcelona, però abans estava al costat del Conservatori de Música. En aquells dos anys fèiem un programa aquí Cugat que es deia ‘El Núvol’. Entre les persones que també feien aquest programa hi havia la Maria Castán, que és molt amiga i és la co-muntadora d”Estrany riu’. És muntadora i, per tant, està com a muntadora d’aquesta pel·lícula, però també és la persona amb qui comparteixo tota l’estona totes les idees, i crec que ens truquem cada dia.
Recordo molt la calidesa d’aquelles tardes a Cugat. També vaig fer un curtmetratge el mateix any que vam rodar el llarg, que es deia ‘La Nostra Habitació’, i el vam fer en un dels espais de Cugat. Va ser un procés molt maco, també, perquè vam trobar nova gent en l’equip, nova gent a la família que va venir a rodar el curt i que va venir al llarg. D’alguna manera, a mi m’ha ajudat a treballar amb altra gent.
Si et pregunto pel teu primer record del cinema, el tens clar?
No sé si el recordo del tot o me l’han explicat tant que el recordo, però va ser quan tenia 3 anys anant al cinema a veure una pel·lícula que era de la sèrie aquesta que es deia ’10 més 2′, que era d’uns animats. La meva mare sempre m’explica que vaig sortir d’aquella sessió dient-li que allà no hi tornaria. De petit, quan el so estava molt alt, m’espantava molt, llavors jo crec que vaig sortir del cinema molt atordit.
Com és que decideixes anar al País Basc a estudiar i a completar la teva formació?
Perquè vaig intentar entrar a la Pompeu per fer comunicació audiovisual, però no vaig poder per mitja dècima. No volia anar a l’ESCAC, primer, pels diners, però després també perquè no creia en certes coses de l’educació cinematogràfica que s’implementaven. Vaig estar durant dos anys fent cada any un curtmetratge amb amics, molt seriosament, vaig començar a anar pels festivals de cinema a escriure crítica. Vaig tenir moments difícils i moments molt bons, però llavors va aparèixer aquesta escola. És una escola que té un plantejament educatiu totalment diferent, molt més orientat cap a l’acompanyament i no em diuen com s’han de fer les coses o com s’ha d’escriure. Dins la primera generació som 45 alumnes, i jo era el més jove, amb 19 anys. A partir d’aquí, és una escola que sempre m’ha acompanyat.
Hi ha hagut crítics que han qualificat el teu estil de cinema indi. Et sents identificat amb aquesta etiqueta?
No l’entenc gaire quan es tracta del contingut de la pel·lícula, però sí que, per altra banda, l’entenc molt perquè crec que és un cinema lliure. El procés de fer la pel·lícula és, francament, independent, llavors, en aquest sentit sí que crec que correspon molt amb l’etiqueta indi que es va crear als Estats Units, en un moment concret, que volien sortir del sistema de qualitat.
Quins elements ha de tenir una història per tirar endavant un projecte?
M’interessa l’expressionisme, en el sentit que la forma i el contingut vagin de bracet. També que s’allunyi potser d’un cert naturalisme. La joventut, per exemple, m’interessa molt, és una cosa que he trobat que li dona molta frescor, que és molt cinematogràfica. També m’interessa la idea de grup d’amics, la combinació de tons, d’un toc més realista i un toc romàntic. M’interessa també poder explorar més el gènere del terror o el suspens, el cinema negre. Estic una mica en aquesta fase.
Com a espectador, quin tipus de pel·lícules t’agraden?
Uau, tot. M’agrada des de terror comercial, fins a un cinema molt radical, on hi ha molt d’el·lipsis i has de construir tu mateix el relat, després també hi ha molt cinema italià, molt cinema dels anys 70, 80, 90, que moltes vegades s’oblida, i que era un cinema molt interessant perquè estava entre un públic més general i una experimentació. Trobo que cada cop el cinema s’està polaritzant més, que una part se’n va cap a allò comercial i l’altra se’n va cap a l’experimental. A mi m’interessa aquest cinema que combina aquestes dues expressions.
Com és el teu dia a dia ara després de la voràgine dels festivals?
Vam estrenar fa molt poc i des d’aleshores no he tingut ni un moment tranquil. És molt esgotador, però alhora és molt bonic. Ara també començo uns viatges per tot el món que m’ocuparan tot un mes, almenys. És molt bonic perquè també et coneixes entre cineastes, però sí que pateix una mica del meu físic. Trobo a faltar, d’una banda, la família i els amics, perquè és veritat que no els veus, però, d’altra banda, trobo a faltar certa tranquil·litat, certa zona de confort. Quan estàs viatjant, tota l’estona estàs fora d’aquesta zona de confort i és molt difícil, per exemple, escriure quan estàs en aquest moment. Tinc moltes idees al cap, tinc moltes ganes de concentrar-me i plasmar-les, però ara mateix és complicat.
