A què et dediques ara? Professionalment, tu estàs jubilat?
Sí, tècnicament estic jubilat. Bé, si em dedico a alguna cosa és a fer una revisió del meu arxiu, com fan la majoria dels fotògrafs amb la meva edat. Si se’m presenta algun treball que m’interessi personalment el faig, i també em cuido de mi mateix.
Què ha de tenir un treball fotogràfic perquè t’interessi?
En aquests moments no faig encàrrecs, des de fa anys. La idea d’un reportatge pot venir de la manera més insospitada: o llegint un article o veient alguna cosa per la tele. A partir d’aquí, veus que hi pot haver una idea que ha de desenvolupar i la fas, però això, ara, ho faig amb comptagotes.
Què has fotografiat, últimament?
El maig vaig fer un viatge a l’illa de Sumatra, d’Indonèsia, i vaig estar fotografiant els orangutans. Avui dia només queden orangutans a Sumatra i a Borneo, i en els dos casos corren perill d’extinció, evidentment, per l’efecte de, entre cometes, el desenvolupament de l’home i dels seus negocis. A Sumatra, una de les causes són les plantacions quilomètriques d’oli de palma. S’han carregat les selves i se les continuen carregant. El que passa amb això és que els corredors naturals dels animals es veuen afectats, perquè tota la biodiversitat que hi havia s’ha vist alterada per aquestes plantacions. Els orangutans són uns dels més afectats.
Vaig anar allà amb la meva companya Gemma, que m’ha acompanyat pràcticament tota la meva vida professional escrivint els textos de reportatges que fèiem, tant de viatges com també més de denúncia o socials. I aquest ha sigut l’últim reportatge que he fet.
Ara, la teva vida transcorre entre Sant Cugat i Capellades. Per què aquest canvi?
Aquest canvi és un canvi familiar. La família de la meva dona és de Capellades i la Gemma sempre ho havia dit. Hi tenim una casa amb hort i jardí i, clar, a ella tot aquest tema li interessa molt. Llavors, vaig i vinc.
Buscant també la tranquil·litat?
A mi massa tranquil·litat em posa nerviós. Estic acostumat a anar pel món, m’agrada Barcelona i tot el que passa, i exposicions… la tranquil·litat no està malament, de tant en tant, però si n’hi ha massa, no m’agrada.
Què et va empènyer en el seu moment a estudiar fotografia?
Com tots, mai és un blanc o un negre. Jo quan treballava, abans, desafortunadament tenia un cap de secció que era d’aquelles persones que era plusquamperfecta, fins a un punt malaltís. I ens tenia castigats a tots amb la seva malaltia. A la resta de la fàbrica els tenia avorrits també, perquè és que mai res estava bé. Això va ser un factor determinant per deixar aquella feina. En els diaris, revistes i llibres sempre hi havia vist les fotografies. De petit, a l’escola, ja m’havia fixat que al costat d’una fotografia hi havia un nom i això em va cridar l’atenció. Vaig deduir que aquells fotografia l’havia fet aquell senyor. Vaig pensar que podia ser una bona professió.
Quina va ser la teva primera feina professional en el món de la fotografia?
Això és molt difícil de recordar, però la primera que em ve al cap n’és una per la qual ens vam ajuntar tres persones, tres amics, que ens agradava la fotografia. Un d’ells era el Tama Mercader, que tots coneixem d’aquí del poble, i el Patricio Simón, que era d’origen xilè i havia vingut aquí a Sant Cugat a viure amb els seus pares. El pare del Patricio Simón tenia una petita empresa i ens va dir que a veure si li podíem fer una fotografia d’una maneta de moto. Després vaig anar fent coses amb les quals en vaig anaraprenent.
Fins que, d’alguna manera, decideixes que vols viure d’això i buscar-te la vida. Vas marxar a Londres i allà t’hi vas instal·lar per viure-hi un parell d’anys. Quina edat tenies?
Tenia uns 21 anys, ja havia estudiat fotografia. Jo veia que, d’alguna manera, les coses no tiraven endavant, i vaig fer l’aposta de marxar a Londres. Vaig pensar que, si més no, seria una oportunitat per aprendre anglès, i que això em serviria pel que volia fer, i així ha estat. Va ser una experiència personal molt important perquè, per començar, vaig sortir de l’esfera familiar i em vaig haver d’espavilar. Vaig haver de buscar-me una feina del que fos, però també vaig acabar fent alguns treballs d’assistent de fotògraf, ja que tenia el contacte d’un estudi on hi havia moviment i necessitaven assistents. Allà vaig veure una miqueta de què anava tot això i guanyava uns diners. Va ser una experiència molt positiva. Crec que va ser clau, perquè hi vaig fer amics, em vaig endur una experiència de vida, i és quan vaig de Londres, amb el cap estructurat d’una altra manera, que vaig començar a buscar feina de fotògraf.
El 1983 et fan cap de fotografia del Diari de Barcelona?
Sí, i és just quan torno d’Anglaterra. Va ser una d’aquelles coses increïbles. Quan vaig tornar de Londres em vaig donar un any de marge per treballar i viure com a fotògraf. Vaig començar a fer coses de premsa, i en un determinat moment vaig veure que al Diari de Barcelona demanaven un cap de fotografia. M’ho van proposar, i ni m’ho vaig pensar, em vaig tirar a la piscina.
Anys després, a partir del 86, treballes com a freelance: fas feines per a Greenpeace, Metges Sense Fronteres, la Unipau… A què es deu aquest canvi?
Bé, al Diari de Barcelona hi va haver una crisi i ens vam quedar al carrer. Com que jo, abans del diari, ja havia fet feines de freelance, inclús feines per a l’Ajuntament de Sant Cugat, el Departament de Premsa de l’Ajuntament de Sant Cugat i després també el Departament de Cultura, doncs vaig seguir treballant com a freelance i vaig trucar a les portes que m’interessaven a nivell personal. Sempre he intentat que fos així. En alguns casos no ha pogut ser, però preballar per ONGs em semblava molt interessant. Perquè les ONGs, al cap i a la fi, normalment desenvolupen o fan treballs que beneficien a diferents sectors de la societat.
Has anomenat el teu pas per l’Ajuntament, per Premsa i Cultura de l’Ajuntament de Sant Cugat. Com recordes aquella època?
Els primers anys, per mi, van ser interessants, perquè era una nova experiència treballar per a un Ajuntament, per a una administració. La feina era com fer de bomber, havies d’anar a apagar focs sempre, d’aquí cap allà, festes majors i aquestes coses. Tots fèiem el que sabíem i com podíem. Jo m’ho vaig passar força bé.
També has publicat treballs a setmanaris com El País, El Periódico, La Vanguardia, Blanc i Negre i les revistes Rutes del Món, Descobrir, Geo i National Geographic, entre altres. D’aquestes experiències, quin balanç en fas? Què n’has extret?
Tots aquests treballs que anomenes són fets com a freelance. Quan ets freelance pots treballar per encàrrecs o no. En el meu cas, m’he mogut sempre per uns interessos propis: m’agrada viatjar, sempre m’ha interessat fer reportatges de caire social, llavors havia de buscar fórmules amb les que pogués arribar a fer aquests treballs. Per exemple, produïa reportatges de viatge que poguessin publicar les revistes de viatge i els dominicals, que tenien seccions de viatge. Alhora, qual anava a Mèxic, per exemple, també feia diferents reportatges que podia col·locar en revites de viatges. També produïa imatges d’arxiu per a agències que després es distribuïen.
També has impartit cursos de fotoperiodisme a l’Escola Grisart de Barcelona. Aquesta és una faceta que t’ha interessat?
La veritat és que vaig descobrir que no m’interessava. No, l’adolescència no m’interessa. Vaig estar un parell o tres d’anys fent aquests tallers, el suficient per adonar-me que no, que era una cosa que m’ocupava molt mentalment, i jo tenia el cap a Pernambuco (Brasil), per dir alguna cosa, no? Sí que era, evidentment, una font d’ingressos, però he descobert que no m’interessa i, conseqüentment, no soc el millor mestre.
Si parlem de premis, hem de destacar el que et va concedir el Ministeri d’Afers Exteriors Espanyol el 1990 per un treball fotogràfic sobre els camps de refugiats sudanesos. Quina història hi ha al darrere?
Jo estava interessat en visitar els camps dels refugiats del Sudan, em vaig posar en contacte amb Metges Sense Fronteres perquè estaven actuant allà, i ells em van donar suport mentre estava in situ. D’allà en va sortir un treball que jo vaig presentar en un concurs que hi havia en aquell moment, ja que em va semblar una manera de donar-li sortida. Curiosament, als mitjans de comunicació no els interessava gens. Al cap de cinc anys es van posar molt de moda i tothom volia aquest tipus de treballs, però en aquell moment no. Vaig mirar de donar-li sortida a través d’exposicions, a través del concurs, ja que a vegades, si fas una exposició en un lloc determinat, els diaris en parlen. Va ser una manera que els mitjans em parlessin, tant si volien com si no.
T’ha quedat algun repte pendent, professionalment?
No t’ho sabria dir… Ara tinc 70 anys, i vulguis o no, anar a la selva de Sumatra m’ha passat factura, físicament. M’agradaria tenir 30 anys un altre cop per seguir fent treballs d’aquests. Hi ha moltes coses a explicar i a dir, dins el món del reportatge o la fotografia documental.
Tot i que la docència no és una de les facetes que més t’ha entusiasmat en la teva vida professional, et veuries amb cor de donar algun consell als joves fotògrafs que s’hi volen dedicar ara?
Avui dia és molt complicat, però posar-hi la banya. Si tu vols alguna cosa, ho has de seguir, treballar i formar-te el màxim possible en molts camps diferents. És complicat, però no impossible.
