Quan Jordi Lobo parla d’inclusió, ho fa des de l’experiència. Durant quatre dècades va treballar a l’Escola Moragas de Barcelona i va contribuir a impulsar iniciatives pioneres per garantir que les persones amb discapacitat intel·lectual tinguessin oportunitats educatives, laborals i socials al llarg de tota la vida. Ara, aquesta trajectòria ha estat reconeguda amb la Medalla d’Honor de Barcelona.
La vinculació de Lobo amb Sant Cugat és estreta. A través de la Fundació i el Taller Jeroni de Moragas, impulsats per donar continuïtat als alumnes un cop acabada l’etapa escolar, ha mantingut durant anys una relació constant amb la ciutat. “La nostra vocació era donar resposta a tot el cicle vital, des que neixen fins que moren”, explica.
Però si hi ha un projecte que ha marcat la seva trajectòria és l’Hoquei Plus. Tot va començar fa 20 anys, quan una lesió el va obligar a deixar de jugar a hoquei herba. Un company li va proposar provar aquest esport amb els alumnes de l’escola. “Ho vam provar i va ser brutal”, recorda. Aquella experiència va acabar convertint-se en un projecte pioner que avui compta amb una lliga federada pròpia dins la Federació Catalana d’Hoquei i que aquest estiu disputarà el primer Mundial de la història de la disciplina.
Lobo també ha estat estretament vinculat al Barça. Abans d’impulsar l’Hoquei Plus havia jugat a hoquei al club blaugrana, i va ser precisament després d’una lesió quan va decidir traslladar aquest esport a l’àmbit de la discapacitat intel·lectual. El primer equip va néixer de la mà de l’Escola Moragas i del Barça, una aliança que va resultar decisiva per donar visibilitat al projecte. “El Barça va ser clau”, recorda. Segons explica, l’atractiu de vestir la samarreta blaugrana va ajudar a engrescar els primers participants, abans que la iniciativa s’estengués a clubs com el Polo, l’Atlètic o l’Egara.
Un èxit esportiu i social
“Això ha sigut el més emocionant: veure que s’ha fet una inclusió de veritat”, assegura. La clau, diu, ha estat evitar espais segregats i aconseguir que les persones amb discapacitat juguin als mateixos clubs, comparteixin vestidors i instal·lacions amb la resta d’esportistes.
L’hoquei, defensa, transcendeix l’activitat física per convertir-se en una eina de transformació social. “Diversos nois han aconseguit canalitzar dificultats de conducta gràcies a l’esport”, explica. També els ha ajudat a guanyar autonomia, amistats i autoestima. “Quan els preguntes què representa l’hoquei per a ells, se’ls il·lumina la cara”, diu. Alguns li expliquen que els ha ajudat a demostrar-se que poden fer coses per si mateixos. D’altres destaquen els amics que han fet o els viatges internacionals que han pogut realitzar.
Tot i els avenços, considera que encara queda camí per recórrer. El seu objectiu és que totes les federacions esportives incorporin de manera natural equips de persones amb discapacitat dins les seves estructures ordinàries. “Aquest seria el somni”, admet.
La nova etapa després de la jubilació
La Medalla d’Honor arriba en plena jubilació, una etapa que reconeix que no va ser fàcil. “Vaig haver d’elaborar un dol”, explica. Després de 40 anys d’una feina que defineix com a vocacional, allunyar-se del dia a dia de l’escola va suposar-li una pèrdua important.
Tot i estar jubilat, Lobo continua dedicant temps als projectes que han definit la seva vida. Ho fa convençut que la feina encara no està acabada. “És una gran oportunitat per visibilitzar un sector que, malgrat que s’ha avançat molt, encara no està del tot normalitzat”, assegura. I afegeix: “Moltes vegades encara es fan coses solidàries, però des del paternalisme. Això no hauria d’existir, hauria d’estar inclòs, dissolt”.
