Josep Canals
D’on et ve a tu aquesta vocació i aquesta estima per l’art?
Suposo que totes aquestes coses venen pel que vius de joventut, de petit, per l’ambient que tens a casa. Al meu pare li agradava la poesia, li agradaven els temes d’art… jo amb ell havia visitat exposicions… totes aquestes coses venen de l’ambient, bàsicament, que vius a casa, però al mateix temps de les coses que ja t’inquieten. Jo, quan vaig tenir l’edat de treballar, que en aquells moments es treballava als 14 anys, com que m’agradava el món de l’art vaig començar a fer escultura, pintura, estudis superiors, i bé, aquí estic.
Vas començar a treballar amb 14 anys, i ho vas fer a Cal Casajoana, a fer escultura.
Aquest va ser un escultor que va ser deixeble del monjo, que és qui va fer l’escultura de l’altar major de Sant Cugat. Jo vaig començar a treballar molt el fang i aquestes coses amb 14 anys, i vaig continuar estudiant amb classes nocturnes. Inclús la universitat la vaig fer combinant les classes a les tardes amb la feina.
I què vas aprendre d’aquella primera experiència tan jove?
Vaig aprendre a apreciar aquesta bellesa que té el món de l’art, el món de la cultura. És mirar el dia d’avui, si plou, si no plou, si hi ha un estel, si hi ha una posta de sol, que t’enriqueixes de les coses que hi ha al voltant. Me’n recordo que en aquella època estava molt interessat per la poesia, Verdaguer, Maragall, tots aquests poetes clàssics. Avui encara segueix sent difícil, quanta gent compra un llibre de poesia? Aquesta és una realitat, però, en canvi, això és bàsic per la cultura d’aquesta terra i del món. Si no hi ha aquesta vibració, aquesta sensibilitat, el món es converteix en totxo.
Tu et vas llicenciar en Belles Arts i vas decidir no dedicar-te plenament a crear obra, sinó a promocionar l’art. Què vas entendre? Que el teu camí anava per una altra banda?
Com passa amb qualsevol persona que està dins el món de l’art, sigui teatre, música, dansa, etcètera, primer comences volent-te dedicar a allò que has estudiat. Clar, jo volia ser pintor i escultor, i tinc, per exemple, alguna obra a la Diputació de Barcelona, alguna altra al Museu de Belles Arts de Granada, tinc obres d’escultura col·locades en certs llocs públics. Però, clar, em sortia una peça a l’any i així era impossible poder viure. Volies fer pintura i també passava igual. Llavors, clar, necessitaves tenir uns marxants, necessitaves una sèrie de coses. I també m’agradava això de promocionar artistes, de gent que jo coneixia, i em vaig dedicar per aquí, i és el que m’ha agradat i m’ha omplert la vida. Però, a més a més, tot això dins aquest aspecte que parlem de sensibilitat, és l’aspecte que no he defensat una cosa que m’ha agradat a mi, sinó que he defensat una cosa que ha sigut testimoni d’un territori, d’un país i d’un moment concret. I això ho segueixo fent avui.
Obres la teva galeria el 1973 en el que aleshores era l’avinguda Alfons Sala. Com era en aquell moment la cultura a Sant Cugat i quina intuïció vas tenir per apostar-hi?
Vaig obrir aquesta galeria perquè els que regentaven el local, a dalt tenien una tenda que es deia ‘Coses’, on es venien objectes com plats, olles, ceràmiques… i llavors tenien la part de sota buida. Em van preguntar si volia crear una galeria allà, i vaig dir que sí. A la primera galeria li vaig dir ‘Galeria d’Art del Vallès’, que va anar en la línia del que sempre he fet, però li vaig posar aquest nom perquè la primera exposició que es va fer va ser d’artistes del Vallès. A partir d’allà vaig començar a fer artistes clàssics catalans, històrics… jo creia que Sant Cugat, en aquells moments, podia teniruna galeria. A dia d’avui les galeries estem desapareixent, però és que aquell moment era dur com ara. Jo ara m’aguanto en un espai d’una casa de poble de 1940, del carrer Orient, i amb una col·lecció d’obres d’art que són representatives del segle XX. I aguanto simplement, pel mateix que està aguantant el senyor que fa poesia o el que fa teatre, per aquesta ànima pròpia que té el món de l’art. Si no fos per l’amor a l’art, moltes coses en aquest país no funcionarien.
També vas exercir de professor de plàstica al Col·legi Viaró. T’agradava?
Sí, per descomptat. No podia viure de la pintura i l’escultura, i l’ensenyament era un camí. Em va sortir l’oportunitat de treballar al prestigiós Col·legi Viaró. Allà se’m va donar llibertat perquè ensenyés com jo volia. Simplement havia d’ensenyar plàstica, i això és el que vaig fer. Hi vaig estar gairebé 20 anys. A finals del franquisme la llengua que dominava era el castellà, i això m’indignava, llavors, jo feia les classes en català, trencant una mica amb el sistema. La pedagogia sempre m’ha apassionat. Ara també els ensenyo a les meves netes, explicant-los que una pinzellada concreta no es posa perquè sí, sinó perquè et surt de dins, i que ha de ser així. La gent ha de viure l’espiritualitat. Aquest aspecte espiritual el té qualsevol persona que es dedica a l’art.
A banda de l’art, tu vas treballar com a periodista corresponsal de ràdio.
Sí, aquí tens un cul inquiet. Sant Cugat, en aquella època, començava a créixer,i el que passava aquí no quedava enlloc. Vaig començar a ser corresponsal de Ràdio Terrassa, inclús tenia un programa que se’n deia Sant Cugat 14. Naturalment es feia en castellà, perquè en aquella època no estava permès fer un programa en català, però què passava? Que jo posava La Trinca, posava el Serrat, posava cançons d’aquestes, i parlava de coses de Sant Cugat, i portava personatges del municipi. Allò va ser important, perquè em va ajudar una mica a entendre la ràdio i entendre el poder de la comunicació. Però a més de tot això, com que m’agrada escriure, vaig escriure com a corresponsal de Sant Cugat a La Hoja del Lunes, on vaig explicar des de l’últim alcalde franquista fins el primer alcalde democràtic, l’Àngel Casas. També vaig estar amb l’Agència EFE, on feia que el que passava aquí sortís a l’exterior.
Has deixat alguna cosa per fer que t’hagués vingut de gust?
Director de cinema, potser, o alguna cosa així, però pensa que ja, a l’edat que tinc, en l’únic que m’he centrat és en ordenar totes les coses que he fet en 20 caixes que he donat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que inclús es pot consultar a través de les xarxes perquè ja ho tenen digitalitzat. A partir dels anys 60 vaig començar a donar coses a l’Arxiu Nacional de Catalunya i a l’Arxiu Municipal, i ara estem acabant de fer el llistat de tot el que hi ha. També he donat coses a l’arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, que també té una quantitat important de coses d’aquesta trajectòria. Però no és una trajectòria d’un personatge de Sant Cugat, sinó que és una història d’un poble, de l’evolució artística d’aquest.
