Josep Maria Félez
Com va ser la teva infantesa?
Jo penso que va ser bona. Érem cinc germans i jo era el del mig, els grans em cuidaven i jo em feia càrrec dels petits. Amb el meu pare tinc molt bons records, perquè sempre tenia cinc minuts per jugar amb mi a pilota en aquells anys tan difícils de feina.
Com era el Sant Cugat d’aquella època?
Me’n recordo, per exemple, de Quatre Cantons. És una experiència haver viscut un Sant Cugat amb el seu semàfor al mig dels Quatre Cantons, i els cotxes, i l’urbà, que els dies previs a Nadal es posava a recollir les paneres, cistells i ampolles de xampany. Vaig veure carros i tot! La Rambla del Celler no existia, el camp de futbol no existia. Jo vaig jugar al camp de futbol vell, al darrere del Monestir.
Vas estudiar Enginyeria Elèctrica a la Industrial de Barcelona. Què et va portar a escollir aquest camí i com recordes aquells anys d’estudiant?
Els meus germans i el meu pare ja ho eren, i jo vaig seguir els seus passos. Inclús vam treballar a la mateixa empresa. Van ser anys força durs, però en tinc bon record, perquè treballava, estudiava i jugava a futbol.
On jugaves?
Vaig jugar al Valldoreix, però sobretot, al Verdi de Gràcia, que va ser campió de Catalunya de la Lliga Adheridos, i vaig estar un any al Barça. Era dels dolents i no tenia fitxa, i vaig estar jugant amb el Reixach. Jugava de lateral dret. I després ja em vaig vincular a Sant Cugat de Vallès.
Has treballat 46 anys a Interquim, a Laboratoris Ferrer Internacional. Com vas anar a parar allà i quina va ser la teva evolució dins de l’empresa?
Hi vam entrar bastanta gent de Sant Cugat, jo, evidentment, en enginyeria i manteniment, i allà hi vaig estar molts anys. Al principi, al departament érem només dues persones, el cap del departament i jo, i vam anar evolucionant fins a ser-ne 40. Em vaig jubilar a l’empresa amb 59 anys, i ara en tinc 78, ja fa un bon grapat d’anys. Un dels reptes professionals ha estat posar-se al dia dels avenços científics que hi ha hagut en tema d’enginyeria, lluitar cada dia per no quedar-te enrere.
La teva gran passió és l’esport, principalment el futbol. A casa éreu del Barça?
Sí, per descomptat, el meu pare ja m’havia portat a Les Corts amb set anys. Era un “forofo” del Barça. Aquesta afició és la que m’ha portat cap a tot el moviment associatiu esportiu de la ciutat. Abans de la Penya ja vaig estar en un consell directiu de Ferrer Internacional que tenia un equip de futbol, i formava part de la ciutat de Sant Cugat. Més tard, la Penya Blaugrana em va dir si volia entrar-hi, i en vaig ser un dels primers directius, vaig formar part de la seva primera junta directiva.
Fa gairebé mig segle que ets soci del Barça. Com recordes els primers anys i què significa, per a tu, haver-ho estat durant tot aquest temps?
Sí, fa 49 anys. Soc el soci 12.777. Els primers anys no podia anar a veure partits perquè jugava a futbol i, per tant, els horaris no eren compatibles. Em vaig fer soci tard, inclús, perquè tenia la sort que el meu pare era soci del Barça, era el 711 i, aleshores, el fill podia entrar amb el carnet del pare. Quan ell ja va deixar el carnet, aleshores me’l vaig fer jo.
Què et sembla el nou estadi? Hi has pogut anar?
No hi he anat, l’he vist des de fora, però ja em van dir tots els que van anar-hi el divendres que és espectacular. El millor que hi ha són les sortides, que està tot obert, i això és molt bo perquè dona llum, visibilitat i evacuació ràpida, que és una de les coses principals.
El Barça continua sent més que un club?
El Barça és més que un club perquè els socis ho volen, és un sentiment de la gent, una passió. No crec que canviï mai, perquè ara precisament és l’època dels joves i aquests, a poc a poc, es van adaptant. Ja hi ha unes generacions que estan entrant, que són els que fan soroll dins el camp i és el que interessa fer, animar. Els grans ja no animem, i penso que això és una cosa que evoluciona cap al futur del Barça, que no crec que desaparegui mai.
Has estat president de la Penya Blaugrana Sant Cugat durant gairebé 26 anys, i encara ho ets a dia d’avui. Quina diries que ha estat la clau per mantenir viva aquesta entitat durant tant de temps i amb tu al capdavant?
El primer de tot és estimar l’entitat. Tinc una junta directiva que penso que es mereix un respecte, perquè poca gent, avui dia, aporta a les juntes directives el que jo tinc, no? Anem fent coses a base de les hores de la pròpia gent, i penso que això m’ha mantingut fidel tants anys, perquè tothom m’ha animat moltíssim, inclús els expresidents, que són les persones que m’han donat suport en tot moment amb aquest tema.
M’agradaria que sortís algú que volgués fer de president, perquè penso que s’ha de renovar. Jo sempre estaré al darrere d’això, no ho deixaré mai, i faré o el que faci falta, però penso que s’ha de buscar un relleu, perquè hi ha moltes coses de futur.
Segons el teu punt de vista, com és, ara, la relació entre el Barça i les penyes?
Fatal. Això està fatal. El senyor Laporta no suporta la Confederació Mundial de Penyes i és un tema a discutir. Jo, precisament, dono bastant culpa al penyista, perquè no ha sabut lluitar. Amb això no m’hi incloc, perquè jo soc dels que lluita, però penso que no s’ha lluitat massa per mantenir això.
Hem parlat que entre les teves aficions hi ha l’esport i, concretament, el futbol, però tu ets un apassionat de la història antiga del futbol mundial. Hi ha hagut algun jugador que t’hagi marcat especialment?
Sí, sí, tota la vida he sigut kubalista. He sigut el fan número 1 del Kubala i ho seguiré sent. En la història del Barça hi ha els 100 jugadors que han marcat més gols en 100 partits, i el Kubala és dins aquesta llista.
Has rebut molts reconeixements per part de clubs, federacions, agrupacions… Quin t’ha fet més il·lusió i per què?
Tots tenen un significat especial i no n’hi ha un que ho sigui més que l’altre, al contrari. Per exemple, tinc una insígnia de bronze de la Unió Esportiva Les Fonts perquè era molt amic del president, l’Artur Travesa, que era un fanàtic del Barça, soci número 43, i me l’apreciava moltíssim. Després hi ha la insígnia de la Federació Catalana, que no sé si me la mereixo o no, però me la van posar. I després, la del Sant Cugat FC.
Per tenir una trajectòria com la teva, el suport i el paper de la família és molt important. Com ho heu portat, això?
Ho hem portat molt bé, gràcies a ella, perquè si no hagués estat per ella no hauria pogut fer tot això. M’ha donat suport des del primer moment, en tot. Jo recordo que jugava a futbol les tardes de diumenge, jugava lluny, i arribàvem aquí a les 12 de la nit. Aquell dia només ens vèiem 5 minuts. També recordo que li vaig dir que, quan ens caséssim, deixaria el futbol, i ho vaig fer, però van venir els companys de Ferrer Internacional i van fer un equip nou. Després va néixer un fill que va jugar a futbol, i així. Ella ha estat la part principal d’aquest projecte i ha fet que pugui estar tants anys al capdavant de tot això.
