Què passaria si contractar un assassí fos tan fàcil com fer servir una aplicació? Aquest és el punt de partida de ‘Killder’ (Edicions Xandri), la nova novel·la de l’escriptor, periodista i cineasta Joan Ramon Armadàs. Amb aquest thriller tecnològic, l’autor explora els límits morals d’una societat hiperconnectada, on les enveges i les lluites d’ego capgiren l’ordre social i moral establert fins ara. “A ‘Killder’ hem posat l’economia col·laborativa al servei de la mort i dels assassins”, confessa Armadàs en una entrevista al magazín ‘Faves comptades’.
Parlem de ‘Killder’. Quina història hi trobarà el lector?
La novel·la planteja què passaria si trobar un assassí fos tan fàcil com entrar en una aplicació tipus Tinder. Si vols matar algú, penges el seu perfil i hi ha persones que s’ofereixen a fer-ho per una mòdica quantitat. El que hem fet és posar l’economia col·laborativa al servei de la mort i dels assassinats.
Podríem dir que és el Tinder de la mort?
Podria ser, sí. De fet, un dels reclams que volem posar és “fer match” amb la mort.
T’ha servit d’inspiració Tinder per fer ‘Killder’?
No tinc ni he tingut mai Tinder perquè jo ja soc una persona gran. Quan va sorgir tot aquest món de les aplicacions per buscar parella, jo ja estava enganxat i, per tant, no les he fet servir mai. Però sí que en tinc molta curiositat i n’he parlat moltes vegades amb amics i amigues que hi estan ficats, i és un món molt sòrdid que dona per a la novel·la negra, com a mínim, i no pas la romàntica.
Què et permet aquest plantejament per parlar de la societat actual?
Crec que per definició la novel·la negra ha de tenir una part de crítica social i en aquest llibre intento posar el dit a la nafra amb dues premisses. Una és que avui en dia tot passa pel mòbil. Hem abocat la nostra vida sencera en un telèfon mòbil, i en aquest cas la història fa un pas més: no només la vida, sinó també la mort.
I després també hi ha una crítica bastant salvatge de tot el món actual del periodisme i de com certes influencers semblen tenir catifa vermella per fer periodisme o sortir per la tele o ser famosos pel simple fet que tenen seguidors en una xarxa social. Això provoca enveges, lluites d’ego i, al final, algunes possibles víctimes posades a l’aplicació.
Aquesta és la teva quarta novel·la. La última la vas publicar fa 12 anys. Què t’ha fet tornar a tenir ganes d’escriure’n una?
El fet que faci tants anys que no feia una novel·la llarga no vol dir que no hagi estat escrivint. He fet molt periodisme, cada dia publico notícies i crítiques de cinema, però durant una etapa vaig escriure molt relat curt. Aquests relats curts estan introduïts en antologies, la majoria de novel·la negra, però clar, no és un llibre només meu i, per tant, no compta. Aquest parèntesi ha estat de novel·la llarga, però no d’aturar-me d’escriure ficció.
El gènere negre és una constant en la teva obra. Què t’hi atrau?
No ho sé sincerament. Jo crec que cadascú té els seus gustos. Hi ha molta gent que li agrada la no-ficció, les biografies. Jo tendeixo a la novel·la negra i a la ciència-ficció, tant en la part cinematogràfica com en la de l’escriptura. Deu ser que tinc una ment fosca, no ho sé. No tinc cap trauma infantil ni torturava animalets de petit (riu).
Els que escrivim novel·la negra som persones normals; no anem per la vida imaginant-nos com matar altres persones, però sí que ho fem en la ficció.
En una societat on triomfen programes com ‘Crims’ o el true crime, és evident que hi ha un interès col·lectiu pels comportaments criminals. Llegir o escriure aquests relats és una manera d’explorar-los sense viure’ls. Per sort, que es quedi a la ficció.
La novel·la planteja una pregunta incòmoda: si alguna cosa és fàcil i anònima, acabem fent allò que no faríem mai?
Jo crec que la resposta és claríssimament que sí. Moltes persones no maten perquè no està bé, però jo crec que tots tenim un potencial assassí a dins, un potencial criminal. El que passa és que no el traiem perquè, afortunadament, no ens han tocat els pilars sobre els quals edifiquem la nostra vida. Però si algun dia li fan alguna cosa al meu fill, jo no responc de com pugui reaccionar. I si hi hagués una aplicació com ‘Killder’ i, a més, la justícia no fos tan bona o efectiva com en els interessos d’alguns personatges, potser algú es pren la justícia per la seva mà. I si, a sobre, és fàcil, encara més. També hi ha qui ho faria per diners, poder o venjança.
A la història hi trobem un policia corrupte, dues periodistes enfrontades i una assassina molt eficient, entre d’altres. Com construeixes aquests personatges?
La majoria són personatges inventats. Sí que puc tenir referències o inspiracions. Per exemple, una de les periodistes representa una periodista de carrera que porta molts anys treballant. Una de les inspiracions és la Mònica Terribas. La vaig tenir com a professora i el personatge de la Sandra Saladrigues està una mica inspirat en ella, en el que va ser i és encara com a periodista, no en la seva part fosca, és clar. Després hi ha personatges que directament els necessites i te’ls inventes.
En el llibre, qui et conegui, trobarà alguns trets característics de la teva personalitat: el barcelonisme, la crítica a l’Espanyol i al Reial Madrid, alguna marca de cervesa…
Sí, i això està molt bé. Quan escrivim, o com a mínim jo, m’agrada fer homenatges i auto-homenatges a coses que m’agraden. Si haig de posar una cervesa, posaré la que m’agrada. Si haig de posar un personatge odis, si és de l’Espanyol encara serà més odis, sota el meu humil punt de vista. Qui em conegui bé identificarà ràpid la broma o l’homenatge. I això fa una doble gràcia.
Just fa un any que rodaveu a Sant Cugat la versió audiovisual de ‘Killder’ i des de fa poques setmanes que podem llegir el llibre. Quan vas crear el projecte, en què vas pensar primer, en la pel·lícula o el llibre?
En aquest cas la idea va sorgir per a la pel·lícula. La primera idea que vaig tenir d’aquesta història va ser la primera escena de la pel·lícula i del llibre: dos policies, en pla ‘buddy movie’, esperant en un cotxe i vigilant la que és una potencial víctima de ‘Killder’. Em feia gràcia aquest tipus de converses absurdes, molt tarantinianes, de personatges que parlen de ximpleries i després la cosa se’n va pel pedregar. A partir d’aquí vaig estirar del fil i van anar sorgint els personatges.
Ha estat difícil portar aquest univers del cinema al llibre?
No, normalment el pas és el contrari, però jo ho vaig fer en paral·lel. Hi haurà parts que en paper lluiran molt més en el llibre, com ara el que està pensant un personatge. En canvi, hi ha altres moments, com l’aparició de la Nezuko, que a la pel·lícula tenen un valor cinematogràfic molt potent, amb càmera lenta, vestuari i moviment. En el llibre això no té tant de sentit perquè només estàs dient que baixa unes escales i persegueix un altre personatge.
Quan podrem veure la pel·lícula a la gran pantalla?
És una bona pregunta, per la qual encara no tinc resposta (riu). Ara mateix estem en fase de postproducció: ja hem fet el muntatge i ara estem amb la mescla, el disseny de so, la banda sonora i el color. Jo crec que acabada la tindrem segurament al voltant de l’estiu, però acabada no vol dir estrenada. Després cal trobar una bona finestra, tant si tenim la sort d’anar a algun festival com per a estrenar-la. Cada setmana s’estrenen entre 10 i 15 pel·lícules, i competir amb Marvel i les majors de Hollywood amb una pel·lícula en català costa molt.
