Judith Colell
Quina va ser la teva sensació quan van dir que el Gaudí a la Millor Pel·lícula era per Frontera?
Va ser una passada. De veritat, una gran sorpresa, a més, perquè no m’ho esperava per res. Vaig escriure quatre línies perquè vaig pensar: sempre els dius a tothom, per favor, escriviu-se els discursos, que no ens enrotllem… I vaig dir, va, escriu quatre coses. Però ho portava fins i tot al mòbil, no havia tingut ni temps d’imprimir-ho.
El primer Gaudí?
El primer Gaudí, sí. Havia estat nominada diverses vegades. La veritat és que és una sensació molt bonica, perquè a més acabàvem de guanyar el Premi del Públic, també, que estàvem molt contentes. El Premi del Públic és un premi que moltes vegades voten 6.000 persones. No depèn de quina és la pel·lícula que ha tingut més èxit o més públic, sinó que moltes vegades depèn de la capacitat que tingueu tu i el teu equip de mobilitzar la gent a votar. I nosaltres partíem amb l’avantatge que s’havia estrenat al desembre, amb la qual cosa a la gent li fa més mandra votar pel·lícules que ja es van estrenar fa temps, que van veure fa sis mesos i que pensen, ui, ara he d’entrar a la pàgina. En canvi, si fa poc vas a veure una pel·lícula que t’agrada, doncs és molt més fàcil entrar en aquella pàgina i votar. I vam partir amb aquest avantatge. Però, clar, guanyar el Premi del Públic i que després els companys acadèmics i acadèmiques decidissin votar-nos ens va emocionar molt, molt.
Feia temps que no rodaves, no?
Que no rodava aquí, a Catalunya, feia 15 anys. Perquè jo vaig rodar ’15 horas’, que és una pel·lícula dominicana, que va ser un encàrrec que em van fer des de República Dominicana, però jo havia fet ‘Elisa K’, amb el Jordi Cadena, amb el meu marit, que vam guanyar el Premi de Sant Sebastià i després el Premi Nacional de Cinema. Vull dir, era una pel·lícula d’un cert èxit. Però després no vaig fer cap altra pel·lícula.
Anem al principi de la teva història. Com és i on passa la pel·lícula de la teva infantesa i joventut?
Molt feliç, a Barcelona. Em sento molt sancugatenca després de més de 20 anys vivint aquí, però jo soc nascuda a Barcelona. Era la filla petita que em portava 14 anys amb els meus germans, amb la qual cosa era bastant mimada. El meu pare era metge, la meva mare era llevadora, i eren molt treballadors. Els meus germans també van voler ser metge i llevadora, i de sobte vaig sortir jo, que volia fer cinema.
Què et va portar a estudiar Història de l’Art?
El meu pare era metge, però tenia dues aficions, una era la música clàssica i l’altra eren les pel·lícules. Ell rodava amb Super 8, teníem centenars de pel·lícules que ell muntava a casa, sonoritzava, normalment era cinema familiar, domèstic. Suposo que d’aquí també em va venir una miqueta l’afició i, des de molt petita, em va cridar l’atenció el cinema. En aquell moment no existien ni universitats o escoles com l’ESCAC. Hi havia la possibilitat d’anar-te’n a la UAB a fer Periodisme, que hi havia una branqueta que feia cinema, però en aquell moment l’Autònoma em quedava molt lluny. Llavors vaig dir, què té a veure amb el que jo vull fer? I vaig pensar, Història de l’Art. Vaig pensar que tenia molt a veure amb el que fem els directors, i jo volia ser directora, ho tenia claríssim.
Per això te’n vas a Nova York.
Sí. Se’m va donar l’oportunitat de poder anar a Nova York amb una beca que en aquell moment donaven de la Conselleria de Cultura. Hi vaig anar sis mesos, vaig rodar diversos curtmetratges, vaig descobrir una ciutat que em va fascinar…
Tens referents?
Moltíssims. Jo sempre parlo de la Carla Simon, per mi és un gran referent. També una directora francesa que es diu Céline Sciamma. Justament aquest cap de setmana he estat a Jaén, a la Muestra de Cine Español Inédito, he coincidit amb el Gonzalo Miró, i li he comentat que la seva mare, la Pilar Miró, ha estat un gran referent per mi, sobretot perquè quan jo era més jove no hi havia dones directores, amb la qual cosa era fixar-se en les que hi havia, i la Pilar Miró era una d’elles.
I referents personals, moltíssims. El meu marit, per exemple, sense anar més lluny, és un referent personal per mi. El Jordi és un director que admiro moltíssim, ara ja està retirat, però evidentment sí que ho és.
A qui li faries una pel·lícula?
M’agradaria molt fer una pel·lícula, ja ho he dit moltes vegades, de l’Elena Jordi, que va ser la primera dona directora de Catalunya i de l’estat espanyol. Ella era de Cercs, allà al costat de Berga. Hi ha tanta gent que es mereix una pel·lícula… Ara mateix n’estic preparant una sobre les mestres republicanes que van fundar escoles d’ensenyament lliure durant el franquisme. Una d’elles va ser mestra meva, la Carme Serrallonga. Va ser una persona que, jugant-se la llibertat i la vida, va fundar una escola perquè creia en l’ensenyament lliure i fora del franquisme, i en català.
Des del juny del 2021 ets la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. De tot el que has aconseguit, què és el que et fa sentir més orgullosa?
Doncs diverses coses, la veritat. En primer lloc, haver fet créixer l’acadèmia. Som més acadèmics i acadèmiques que mai. Hi ha dues coses que hem fet des que estic a la Junta. Una és el Departament contra els Abusos, que penso que era absolutament necessari, en el qual hem redactat un protocol, estem fent formació… el qual ha inspirat altres departaments, com el de l’Acadèmia Espanyola; També hem fet la residència de guions. Ara anem per la quarta edició i n’estic molt orgullosa. D’allà n’ha sortit una pel·lícula meravellosa d’un santcugatenc, el Jaume Claret Muixart: ‘Estrany riu’. És un gran director, és molt jove i crec que en sentirem moltíssim a parlar.
Quins projectes t’agradaria impulsar en aquest segon mandat?
Teníem una fita que, per sort, l’hem aconseguit molt ràpid, que ha sigut la seu. Nosaltres estàvem en una seu amb la qual estàvem encantats, allà a l’SGAE, però ja no hi cabíem. Una altra cosa que vull fer, que em ve molt de gust i que ja hi estem treballant, és obrir l’acadèmia a les persones migrants que es dedicaven al cinema en els seus països d’origen. Hi ha moltíssimes persones que han hagut de marxar dels seus països per la fam, perquè estan amenaçats per mil motius, i que en el seu país eren actors, directors, guionistes, tècnics de so… i que arriben aquí i es senten perduts completament, no saben com connectar amb la professió. Penso que des de l’acadèmia podem obrir-los les portes i acompanyar-los a conèixer gent dins la professió.
Com desconnectes?
És complicat. M’agrada molt viatjar, però també m’agrada molt estar a casa. Un cap de setmana a casa meva en què tingui un dinar o un sopar amb amics i que després pugui estar a casa meva amb la meva família, per mi és el cap de setmana ideal. A més, aquí a Sant Cugat s’hi viu molt bé.
