Jurek Podlewski va arribar a Catalunya fa més de quaranta anys gairebé per casualitat amb una coral universitària i ja no en va marxar. Les circumstàncies polítiques del seu país natal, Polònia, el van portar a protagonitzar una fugida digna de pel·lícula i a trobar aquí una nova vida, una família i una llar. En una entrevista al magazín ‘Faves comptades’ aquest santcugatenc que potser heu vist cantar a la Coral La Lira o a la del Muntanyenc explica com va passar de ser un visitant estranger a definir-se com “un català nascut a Polònia”.
Et defineixes com un català nascut a Polònia. Com ho expliques a qui no et coneix?
Perquè Catalunya ha fet tant per mi que, com a mínim, puc reconèixer que soc català i agrair-ho així a la gent que m’ha ajudat tant. Realment no tinc prou paraules d’agraïment per tot el que han fet per mi.
Vas néixer a Polònia, on vas viure fins al 1983. Com era el context polític i social del país a finals dels anys 70?
Ho resumiria amb una sola paraula: gris. Tot era gris, sense futur, sense perspectives, simplement la supervivència diària.
Les corals i el cant coral són un fil conductor de la teva vida. Com comença aquesta relació amb el cant?
Els meus pares sempre havien cantat a la coral i jo, de petit, també cantava al col·legi, però no m’agradava perquè ens feien cantar la Internacional i cançons d’aquest estil i em vaig dir que no cantaria mai més en una coral.
A la universitat, però, per casualitat, a través d’un company d’equip de voleibol, vaig arribar a la coral de la Universitat de Gdańsk. Jo hi anava només a escoltar, però de seguida em van enganxar i em van dir: “Tu, aquí, entre els tenors”. I m’hi vaig acabar quedant onze anys.
En aquell moment, les corals universitàries a Polònia tenien molt prestigi. Què et va permetre aquella experiència?
Tenien un nivell molt alt, hi havia molta gent del conservatori i això els donava prestigi. A plena època comunista, formar part d’aquella coral em va donar una oportunitat excepcional de veure món. Vam viatjar per Europa i el 1977 vaig conèixer Catalunya.
Quin va ser l’impacte emocional d’aquell primer viatge a Catalunya el 1977?
Va ser un impacte enorme. Jo tenia una visió de l’Occident basada en el que ens explicaven a l’escola oficialment, fins i tot coses absurdes, com que aquí tenien un raspall de dents per a quatre… I de sobte, sortint d’aquell gris, tot era color. La gent era alegre i amable, les botigues plenes de mercaderies, hi havia menjar pertot arreu. Tot em va impressionar molt.
Aquell 1977 és també la primera vegada que poses un peu a Sant Cugat, justament amb un concert al Monestir. Què en recordes?
Sí, me’n recordo molt bé. Recordo fins i tot el lloc des d’on cantava. Vam venir convidats per la coral del Club Muntanyenc, dins del Festival de Cant Coral de Barcelona, i vam fer un concert al monestir. Recordo el camí, era fosc i que pujàvem per una muntanya, cosa que per a nosaltres, que veníem d’un país planer com Polònia, era tremenda. La gent va ser molt amable, el concert va anar fantàsticament bé i aquest impacte em va quedar gravat per tota la vida.
Com era, en aquella època, viatjar des de Polònia? No era fàcil oi sortir a l’estranger?
La gent no tenia passaport a casa. Per sortir a l’estranger havies de demanar un passaport i te’l concedien o no. En el cas d’una coral era més fàcil, perquè el concedien al grup. Eren passaports especials, amb una “S” al document. Podíem viatjar, però un cop tornaves a Polònia tenies set dies per retornar el passaport, si volies recuperar el teu DNI.
I, així i tot, no viatjàveu sols. Qui us acompanyava?
Sempre veníem acompanyats per uns comissaris que ens vigilaven i procuraven que tot sortís correctament, políticament parlant. Hi havia una vigilància constant.
Passen uns quants anys, fas el servei militar, arriba la llei marcial… i el 1983 el Festival Internacional de Música de Cantonigròs et dona la possibilitat de tornar a Catalunya. Aquest cop ja no tornaràs a Polònia. Què passa?
Jo era l’encarregat de l’organització del viatge de la coral i d’aconseguir diners per pagar les despeses que teníem fora de Polònia. Una de les maneres era cantar a les esglésies, fent taquilla inversa, quan algun mossèn ens ho proposava. Jo no hi veia cap problema, al contrari. Però els comissaris no ho veien clar i em deien que “això no pot ser”.
Quan els preguntava quina alternativa hi havia, només deien “així no, de qualsevol altra manera”. Com que no en veia cap altra, jo insistia que cantaríem durant la missa. Llavors va ser quan em van dir: “Quan tornem a Polònia, parlarem”.
Què volien dir amb això?
Significava que tindria conseqüències bastant greus. En aquell moment vaig decidir que no parlaríem mai més, és a dir, que no tornaria. I així va començar l’organització de la meva sortida de la coral i el meu propòsit de quedar-me aquí.
Com es concreta aquesta decisió? Sou de gira, aneu cap al País Basc i arribeu a Getaria…
Com sempre, aquí va ser clau tenir sort i amics a Catalunya. Coneixia la gent de Castellbell i el Vilar i la seva coral, amb qui havíem fet un intercanvi el 77. Vaig demanar ajuda quan era a Cantonigròs al mossèn de Castellbell i el Vilar i em va dir que m’ajudaria.
Li vaig explicar que no em podia quedar encara a Catalunya perquè els comissaris tindrien temps de moure fils, forçar-me a marxar o el que fos i que m’havia d’escapar a l’últim moment, just abans de sortir d’Espanya. L’últim concert era a Getaria, i el pla era marxar cap a França després de sopar. Jo ja sabia que aquell era “el moment”.
Allà també hi apareix una altra ajuda inesperada.
Sí, vaig tenir la sort que va venir una amiga de la coral de Castellbell que vivia a Madrid i treballava a Zarautz. Sabia que cantàvem a Getaria i va venir. Jo, amb poques paraules, li vaig explicar la situació i ella també em va dir: “T’ajudaré”.
Durant el sopar, quan tothom estava content, amb molt menjar i molt beure, vaig dir que acompanyava aquesta gent a la sortida perquè havien de treballar l’endemà. Vam sortir… i jo ja no vaig tornar.
Tenies una maleta amagada sota l’autocar.
Sí, havia amagat una maleta a l’ombra de les rodes de l’autocar. Com que era fosc, vaig tenir sort i la vaig poder recuperar.
Què vas sentir en aquells moments? No sabies com et buscarien ni fins a quin punt et perseguirien.
La meva por més gran era què passaria si tornava a Polònia. Qualsevol altra emoció era menor. Això em permetia fins i tot dormir relativament bé. Tenia clar que probablement no tornaria a veure mai més la meva família ni els amics de Polònia, i ho acceptava. Però també tenia clar que, ja que era aquí, volia ser “un d’aquí”, és a dir, de Catalunya, i tenir les mateixes obligacions i els mateixos drets, en aquest ordre.
Com és la tornada del País Basc cap a Catalunya i els primers dies de la teva nova vida?
Aquesta amiga va trucar aquella mateixa nit als seus pares i al mossèn. L’endemà a la tarda vam agafar el cotxe i vam venir cap aquí. La primera imatge que tinc d’aquella arribada és veure Montserrat.
A Castellbell i el Vilar comença la meva nova vida. El mossèn m’acull a casa seva i hi visc pràcticament un any. També s’ofereix a ajudar-me amb tota la gestió formal per legalitzar la meva situació a Catalunya.
Aquí hi trobes un entrebanc. Demanes asil polític, però al principi te’l deneguen. Com es resol?
El govern de Felipe González me’l va denegar, però el mossèn va moure fils. Com que el poble és molt a prop de Montserrat, hi pujàvem sovint, i allà coneixíem monjos importants. Un era el pare Marc Taxonera, responsable de temes polítics dins del monestir. No sé exactament què va fer, però uns dies després va arribar una notificació concedint-me l’estatus de refugiat religiós. Administrativament, la situació quedava relativament bé.
També hi ha un altre canvi important: l’arribada d’un amor que acabarà sent clau.
Sí, un dia van venir les nebodes d’una família coneguda i n’hi havia una que em va agradar molt. La cosa va anar a poc a poc, amb entrebancs com sempre passa en aquestes històries, però un any després, just un any després de deixar la coral, ens vam casar a Castellbell i el Vilar.
Com va ser aquell casament?
El va oficiar el mossèn Joan Farràs, que va convidar tot el poble al pica-pica després del casament, a la plaça davant de l’església. Tothom em coneixia i el poble s’havia bolcat per ajudar-me.
La teva dona, però, és de Sant Cugat. Això acaba portant-te cap aquí…
Sí, ella és de Sant Cugat. Primer vam viure a Manresa un any, però vam veure que no era el nostre lloc i ens vam traslladar a Sant Cugat. Jo vaig trobar feina a Barcelona en un equip de suport informàtic a diferents empreses.
Tu ets matemàtic i informàtic de formació. M’explicaves que havies estudiat informàtica sense haver vist mai un ordinador.
Exacte. Vaig estudiar informàtica sense veure un ordinador, però tota aquella teoria, que aleshores semblava molt abstracta, després em va servir molt aquí.
Com va ser la teva arribada a Sant Cugat i com t’has anat convertint en “un català nascut a Polònia” i, alhora, en un santcugatenc més?
La meva dona és molt santcugatenca, es diu Dolors Garriga, molta gent la coneix. Vaig caure en una família molt catalana. Això va reforçar la meva opinió sobre Catalunya i sobre el fet diferencial català. Vaig entendre que realment és un altre país, amb diferències pròpies.
Com que aquest país i la seva gent han fet tant per mi, penso que jo també he de fer alguna cosa, i per això sempre em defineixo com a català nascut a Polònia. De fet, la meva vida anterior és una cosa llunyana, i per això sempre dic que vaig néixer per segona vegada a Catalunya.
