Sant Cugat és una ciutat neta. Tant, que fins i tot les escales del carrer Vallès han d’estar impol·lutes. Tan nets hem de ser, que el color —en aquest cas, el verd, el blanc, el negre i el vermell— dura ben poc. Aquestes setmanes, la bandera de Palestina ha protagonitzat un nou capítol de la batalla simbòlica entre la ciutat aparador i la ciutat per ser viscuda. Primer la pinten, després la tapen, després la tornen a pintar, després la tornen a tapar.
Perquè resulta que a l’espai públic de Sant Cugat el govern ha decidit que no hi pot haver símbols que remoguin, ni colors que recordin que el món crema i que hi ha pobles sota les bombes. Els símbols “neutres” —marques comercials o anuncis— sí que poden lluir sense molèsties. Però una bandera que parla de solidaritat i justícia? Això és brutícia!
El que és curiós és la rapidesa. Quan cau una branca a les Planes, potser triga dies a venir la brigada, però quan apareix una bandera palestina, la resposta municipal és immediata, precisa, gairebé quirúrgica. Està clar que l’eficiència municipal existeix, quan convé.
Hi ha una decisió presa sobre què pot ocupar les parets, les escales, els carrers o les façanes de les escoles. Però l’espai públic no és —o no hauria de ser— un catàleg de neutralitat. És l’espai on la gent parla, pinta i expressa allò que no troba als espais institucionals.
Esborrar una bandera no és netejar una paret: és intentar esborrar un debat. Però com tota pintura resistent, la voluntat popular acaba tornant. Potser demà, potser d’aquí a una setmana. Perquè la lluita, a diferència de la pintura blanca, no s’esborra tan fàcilment.
RAMON GUTIÉRREZ és el regidor portaveu d’En Comú Podem
