Tothom està d’acord que l’edifici de la Casa de Cultura mai s’hauria d’haver construït dins el recinte dels antics horts del Monestir.
Fins i tot s’ha plantejat el seu enderroc en el Ple municipal. Però, és clar, ja que tenim l’edifici, bé és qüestió d’aprofitar-lo, que tampoc anem gaire sobrats d’equipaments. L’actual projecte d’adequació com hotel d’entitats, comporta també unes ampliacions encobertes no estrictament necessàries, ja que existien solucions alternatives. La seva presència, però, augmenta el volum edificat en un espai que el Catàleg de Protecció de Patrimoni Arquitectònic preveu com de protecció de vistes. La contradicció no pot ser més evident. D’una banda es proclama una obertura del monestir a la ciutat i de l’altra es limita la seva visió des del carrer Castellví. Potser el ciutadà normal no n’és massa conscient, però els veïns del front veuen amb estupor com perden les vistes del monument i s’esveren per la maquinària amenaçadora de soroll, que s’instal·la just davant les finestres dels seus menjadors i dormitoris. Les consultes informatives amb els tècnics municipals no aclareixen res de res: el projecte ha seguit tots els passos legals i ara no es pot canviar. Però, de debò ha seguit la tramitació correcta? Els directament afectats per la pèrdua de vista i el potencial soroll no havien d’haver estat advertits, com preveu la llei? És la manca de respostes la que crea el ciutadà emprenyat que, a la fi, pensa que els polítics només en fan cas quan l’afer surt als mitjans de comunicació. I per cridar l’atenció el millor és plantificar pancartes cridaneres. Les obres continuen. Els veïns, ben assessorats, poden optar per la via judicial si abans no hi ha un gest de diàleg que condueixi a una sortida negociada. En això de les vistes i els veïns, la ciutat té un bon precedent a Costa del Golf. DOMÈNEC MIQUEL (23/mar/08) President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’estudis Locals
