El paisatge urbà ens parla. Només cal parar una mica d’atenció, escoltar-lo, observar-lo detingudament per extreure’n conclusions.
Si observem els edificis des d’una perspectiva diferent, alçant el cap, ho veurem tot d’una altra manera més nítida potser, no pas absorts en les llambordes dels carrers, com massa sovint fem. Els elements materials que constitueixen els edificis són una bona pauta de lectura per aquell que transita la ciutat. Ens parlen d’una cronologia determinada que diferencia les èpoques de la forja o del ferro de fundició, per exemple. Ens parlen alhora de la tipologia d’un edifici, incloent la jerarquia dels espais que es va transformant segons les necessitats que imposen les circumstàncies històriques. Però el problema s’esdevé quan es produeix un trencament brusc entre el passat i el present de la ciutat. La voluntat d’una lectura lineal en el discurs arquitectònic es veu esguerrada per la d’innovació que imposa el consumisme feroç del nostre segle. No existeix la continuïtat, sinó la recerca d’un original total que deriva en un paisatge heterogeni i complex, de difícil comprensió per al lector o lectora que el ressegueix amb els ulls. Davant la voluntat historicista d’aquells que pretenen entendre la construcció de la ciutat com un procés continuat i argumentat, s’imposa el lliure albiri dels nous artífexs de la ciutat, els quals fan de la novetat la seva manera d’entendre tot procés de creació. Ja no cal escoltar l’entorn, fer-lo parlar, respectar-lo en sí mateix. Perquè l’edifici que dissenyen ha de ser un reclam més que no pas un eix més en el fil conductor de la història d’un lloc concret. Així doncs, les noves construccions actuals esdevenen l’ocasió perfecta per a que l’arquitecte en qüestió es llueixi en el seu art, i aprofiti l’avinentesa per a deixar una bona empremta. I així, neix una arquitectura de caire impersonal, allunyada de la voluntat identitària que, en principi, tota ciutat persegueix. I Sant Cugat és una mica més Tòquio, una mica més Berlín o Nova York, doncs els seus edificis van perdent a marxes forçades l’aura característica que respiraven les cases pairals del segle XVI. Quantes en queden? El tràfec de la globalització s’imposa en la fesomia de la ciutat i estronca el diàleg amb el passat, amb la voluntat integradora del que vam ser i el que som. Més enllà, però, encara es percep un problema de més greu solució: l’enderrocament impune d’edificis històrics, la qual cosa deixa tristos testimonis com el cas de Cal Rifé i Ca l’Arús, de Torre Negra i el seu Pi d’en Xandri. Tot un símbol, aquest, de la voracitat especuladora que ens amenaça constantment. En resum, veiem com s’imposa la confusió constant per aquells que vulguin fer parlar i entendre el patrimoni urbà. I enlloc d’una melodia encadenada i comprensible, escoltem el trontolleig constant de les excavadores. HELENA MINUESA Humanista
