La conscienciació social més elevada està fent aflorar situacions de violència que abans quedaven invisibilitzades. Així ho explica Araceli Serrano, agent de l’Oficina d’Atenció a la Víctima de la comissaria de Mossos d’Esquadra de Sant Cugat. Al municipi, els tocaments no consentits, que sovint no es denunciaven, es registren cada vegada més, mentre Mossos i els serveis municipals fan seguiment actualment de 125 dones per diversos tipus de violències. “Hi ha una tipificació de certs delictes que abans no es denunciaven i que ara sí, com poden ser els tocaments no consentits. Abans es donava per fet que això no era denunciable, i ara sí que es denuncia”, apunta Serrano.
Un perfil ampli, però emergent entre els joves
El gruix de les dones que denuncien es manté estable, entre 18 i 45 anys, majoritàriament amb fills. Serrano, però, assenyala un nou patró que comença a evidenciar-se al municipi. “Comença a treure el cap un cert tipus de noia molt jove que té relacions tòxiques amb la seva parella i hi ha una reiteració de denúncies”.
L’agent de Mossos insisteix que es tracta d’un patró minoritari, però prou visible perquè la policia el tingui present en l’atenció i derivació de casos. Aquesta emergència de relacions conflictives en edats més joves conviu amb el perfil majoritari, que continua sent el que acumula la major part de denúncies i seguiments policials.
El circuit d’atenció i l’avaluació del risc
Les dones poden entrar al circuit de seguiment a través del metge, que emet un comunicat judicial encara que la dona no vulgui denunciar, o adreçant-se directament a Mossos. Segons Serrano, el més habitual és que “vinguin s’assessorin i decideixin si volen o no volen” denunciar. En cas d’agressió física, però, la policia està obligada a comunicar-ho. Tot i això, moltes dones acudeixen a Mossos a demanar ajuda, però no arriben a denunciar. “Tinc una mitja d’atencions al mes d’entre 10 i 15 persones que venen, però no denuncien. Com a mínim prenen consciència”, apunta Serrano.
L’agent subratlla que la denúncia és imprescindible perquè el cas tingui recorregut: “Si la víctima no vol denunciar, el cas sí o sí acaba arxivat”. També destaca que moltes dones no poden denunciar perquè depenen de la seva parella, sigui per dependència econòmica o perquè no tenen un lloc on anar. “Estan casades, tenen criatures, no tenen feina… Llavors, com a mínim intento derivar-les a algun lloc que puguin tractar-les i veure una altra visió de la vida”. També assenyala la manca d’alternatives habitacionals immediates: “Quan tu li dius a una persona que aquesta relació és tòxica, t’ha de separar, però no té feina o no té un lloc on anar… aquí jo no els puc ajudar”.
La policia disposa d’un recurs d’urgència compartit amb Rubí, però és molt limitat: “És d’un dia per l’altre. No és un lloc com per viure”. I recorda que denunciar no implica obtenir un habitatge de manera automàtica: “No pel fet d’haver denunciat una violència de gènere tens demà un pis”.
Per valorar la perillositat del cas, Mossos utilitza un qüestionari de 25 preguntes que estableix cinc nivells de risc. Actualment, a Sant Cugat només hi ha dues víctimes de risc mitjà, amb l’agressor a presó, i cap cas actiu de risc alt.
La violència psicològica, la gran invisible
Serrano remarca que la violència psicològica és la més difícil d’acreditar: “Una prova física d’una agressió és molt més fàcil que no dir que he portat 10 anys dient-me que no serveixo per a res”. Recorda que, sense proves o informe psicològic, “el recorregut és: la denuncio, anem a judici, ell la nega, jo no tinc proves, s’arxiva”.
Tot i això, apunta que pràcticament “el 100% de les violències físiques fa anys que arrosseguen violències psicològiques”, i per això deriva aquests casos al Servei d’Informació i Atenció a la Dona, el servei especialitzat.
Serrano insisteix que l’entorn és determinant: “Moltes violències de gènere greus ens arriben perquè els veïns han trucat, perquè han sentit cops, han sentit crits, han sentit plors”. Recorda també la importància de parlar: “La clau és parlar. En el moment en què tu tens algú amb qui parlar-ho, ja vas ben encaminada”.
