Aquesta setmana, dos fets aparentment inconnexos m’han fet reflexionar sobre el valor i els límits de la tolerància en la nostra societat.
Per una banda, una de les revistes gratuïtes de Sant Cugat publicava un article titulat “Intolerància a la intolerància”, dins la secció d’educació. El text defensava les bondats de practicar la paciència i l’empatia, valors amb què cap persona pot estar en desacord. Tot i que en termes generals comparteixo el missatge de fons vaig trobar a faltar alguna cosa.
L’autor sembla suggerir que una societat millor és aquella que respon als actes intolerants amb comprensió. Però no em queda clar si el missatge és que qui exerceix la intolerància hauria de rebre una resposta empàtica, o si, al contrari, qui n’és víctima hauria de callar per no molestar. En un passatge destacat, s’hi pot llegir: “Quan l’individu es troba sotmès a exigències màximes i les compensacions són mínimes, la seva capacitat de resistència emocional disminueix”. D’acord, però… això vol dir que hem d’acceptar actituds intolerants? Hem de ser passius i permissius no sigui cas que algú se senti agredit?
Paral·lelament, aquests dies també ha esclatat una altra polèmica a les xarxes socials arran d’un espectacle impulsat per l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona. En els clips pujats a les plataformes, es veuen diferents situacions en què un grup de noies, d’origen “latino”, interpreten situacions d’exclusió. El relat, independentment de la precària situació del català, ataca directe a l’hipotàlem i la reacció a les xarxes no es va fer esperar. Comentaris com “Doncs marxa d’aquí si tan malament t’hi trobes” van proliferar com a resposta a qualsevol persona que no complís l’estàndard de catalanitat. Jo, sense entrar a jutjar l’obra, la qual no he vist, i amb la poca informació del vídeo, pensava en com s’hauria de millorar el sistema per tal d’evitar que si aquelles situacions allà descrites passen, deixin de fer-ho.
Aquests dos episodis em fan pensar que el problema de fons no és només una manca d’empatia, sinó una alarmant absència de pensament crític. Ens costa aturar-nos a analitzar el que llegim, el que sentim o el que veiem. Ens manca aquella eina que ens permet entendre els matisos, identificar les manipulacions i distingir entre una crítica constructiva i un atac ideològic. I sense aquesta eina, quedem a mercè dels qui simplifiquen els debats fins a l’absurd, sovint, l’extrema dreta.
Potser el repte no és només ser tolerants, sinó saber amb què i amb qui ho hem de ser. Tolerar l’intolerable no ens fa més oberts: ens fa còmplices. Sense sentit crític, la tolerància esdevé indiferència. I el nihilisme, ja fa molt que no està de moda.
TONI GARCIA és activista d’En Comú Podem
