Amb les successives lleis i disposicions regulant els llocs on poder fumar, s’havia anat racionalitzant la relació entre fumadors i no fumadors.
Semblava que s’havia arribat a un punt d’equilibri acceptat per les dues parts: els fumadors comprenien que no es podia fumar a tot arreu i els no fumadors podien gaudir d’espais sense fum als llocs públics, i a un munt d’establiments adaptats per a la ocasió. Trencant aquesta etapa de consens s’aprova la llei de prohibició total, deixant en completa indefensió al fumador. Des del meu punt de vista, és probable que calgués introduir matisos a la llei anterior -tot i que era massa nova per saber les conseqüències-, però no una llei de prohibició total, que incita a la rebel·lió. No sé si serà acceptada per la societat sense més protestes, ni manifestacions, però crec que s’ha posat al límit la conducta dels fumadors, com va passar a començaments del segle XX amb la Llei Seca… i així va acabar. PASQUAL D’OSSÓ és extinent d’alcalde de CiU (publicat el 23/ene/11)
