El 23 de setembre és el Dia Internacional de les Llengües de Signes, una jornada que té l’objectiu de promoure la conscienciació sobre la importància de les llengües de signes i per a la plena realització dels drets humans de les persones sordes. La principal característica que comparteixen totes elles és la modalitat, que fa referència al canal mitjançant el qual el percebem i l’articulem. En aquest cas, percebem les llengües de signes a través de la vista i s’articulen a través del cos: el cap, la cara, les mans, el tors, els braços, etc. Són, per tant, llengües molt visuals, i aquest fet comú fa que es percebin totes d’una manera molt similar. Ara bé, cadascuna d’elles és independent de les altres. Aida Villaécija, investigadora postdoctoral del grup de recerca TransMedia Catalonia de la UAB, explica que “són llengües naturals que neixen i evolucionen independentment, no hi ha aquesta intercomprensió”.
A casa nostra, una de les llengües de signes que hi tenim és la llengua de signes catalana (LSC). Es tracta d’una llengua natural, minoritària i minoritzada pròpia de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya, reconeguda per la Llei 17/2010, del 3 de juny, però tot i això, avui dia no es considera una llengua oficial. Segons la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), actualment hi ha uns 25.000 usuaris de la LSC, de les quals unes 12.000 són persones sordes signants.
Nous termes en LSC
Igual que en les llengües orals, les llengües de signes també són vives, i van evolucionant amb el pas del temps. A més, també cal tenir en compte la quantitat de neologismes que van sorgint, propis de la globalització. Aida Villaécija explica que, en aquest cas, entra en joc la idea de “vocabulari específic” o “terminologia”. En el cas de la LSC, en ser una llengua minoritària minoritzada, hi ha vegades que, en segons quines àrees de coneixement, hi ha “buits terminològics“, i és en aquest cas en què juga un paper molt important la figura d’experts sords que tinguin la LSC com a llengua nadiua, així com diferents lingüistes, que es dediquen a buscar quins són els millors termes, la forma més correcta o la normalització concreta que cal fer per signar un determinat concepte: “no és el mateix un signe que provingui d’una altra llengua, un signe que estigui inicialitzat o un signe que estigui format per perífrasi. Com que són estratègies diferents, hem de veure quina és més genuïna o quina s’adequa més al context”.
Aquest procediment l’apliquen, per exemple, en el projecte “Difondre les STEM en Llengua de Signes“, liderat per la Gemma Rius, de l’Institut de Microelectrònica de Barcelona (IMB-CNM, CSIC). Aquest projecte pretén “contribuir a fomentar la inclusió de les persones Sordes o Sordcegues signants de Catalunya via la divulgació científica i, en concret, en relació a les micro/nanotecnologies i les tecnologies quàntiques”. Per tal de complir aquest objectiu, el que fan és crear diferents materials i vídeos en LSC per fer accessible aquest coneixement científic i tecnològic en aquest col·lectiu. En una segona fase el projecte també preveu “fer xerrades i activitats participatives per tal d’introduir la LSC en el circuit de divulgació científica de manera continuada”.
L’alfabet dactilològic
A vegades, quan una persona signant està traduint una llengua oral, no ho fa signant un concepte concret, sinó que recorre a signar les diferents lletres que componen la paraula. En aquest cas utilitzen el que s’anomena alfabet dactilològic, i “n’hi ha tants com llengües de signes al món”. Cadascun d’ells s’articula d’una manera diferent. Villaécija explica que, “normalment, en converses quotidianes no se sol utilitzar gaire si es té un signe genuí de la LSC”, ja que “és molt més pràctic utilitzar el vocabulari propi de la llengua que utilitzes”. Tot i això, sobretot en interpretació de notícies, hi ha moments en què la persona signant no sap el signe concret, o bé és una paraula que prové d’una altra llengua, o és un nom propi, o, simplement, no se’n recorda en aquell moment. En aquest cas, es recorre a l’alfabet dactilològic.
Per a Villaécija, actualment hi ha pocs parlants de la LSC, i espera que en un futur pugui esdevenir una llengua oficial i que tothom pugui tenir la possibilitat de signar-la.
