Hi ha coses que, amb el temps, semblen quedar molt lluny. Les vagues amb sirenes aturant fàbriques, piquets a les portes a les cinc del matí, assemblees clandestines, pancartes cosides a mà… tot un imaginari de la lluita obrera que sovint caricaturitzem com si fos d’una altra època. A vegades, l’1 de maig queda reduït a això: una postal en blanc i negre que sembla que ja no té gaire a veure amb nosaltres.
Però el que ha canviat no és la lluita, sinó la manera com ens colpeja. Abans era més visible; avui és més silenciosa. Però el fons és el mateix: arribar a final de mes, tenir temps per viure, poder imaginar un futur.
Avui no totes treballem en una fàbrica, però moltes vivim amb sous que no permeten viure. Contractes temporals o parcials, falsos autònoms, jornades que s’allarguen sense cobrar-se, feines que no garanteixen estabilitat. A això s’hi suma un cost de la vida que no para de pujar: lloguers desorbitats, preus dels aliments a l’alça, serveis bàsics cada cop més cars. La lluita és present cada mes, però es viu a dins de casa.
És exactament el que sentien també els de la “postal en blanc i negre”. La diferència és que avui ens han volgut fer creure que ja no som classe treballadora, que això d’“obrers” ja no va amb nosaltres. Però la realitat és tossuda: continuem patint les mateixes lògiques d’explotació, només que amb altres formes i altres noms.
Sant Cugat n’és, malauradament i un cop més, un exemple clar: una ciutat que sembla pròspera, però on cada cop és més difícil quedar-s’hi. On hi ha gent que hi treballa, però no hi pot viure. On la vida quotidiana es va fent més cara. On compartir pis no és una etapa, sinó una obligació, i on independitzar-se s’ha convertit en un luxe.
Des de la CUP defensem que això no és inevitable. Que darrere d’aquesta realitat hi ha decisions polítiques i un model econòmic que es pot canviar. I que el repte no és adaptar-nos-hi, sinó plantar-hi cara: posar la vida al centre i garantir que viure dignament no sigui un privilegi.
Perquè res del que tenim és casual, ni està assegurat. Els drets que avui tenim existeixen perquè algú abans va decidir no conformar-se. I si ara semblen lluny, és perquè ens han volgut fer creure que ja està tot fet.
La lluita continua sent la mateixa: defensar vides dignes davant d’un sistema que les posa en risc. El que canvia és el context, les formes amb què se’ns pressiona, la manera com es reparteix la precarietat. I en un moment com l’actual —amb el cost de la vida disparat—, oblidar-ho és el primer pas per perdre el que s’havia guanyat.
Aquest 1 de maig no és per mirar enrere amb nostàlgia, sinó per tornar a posar el focus en allò que ens passa cada dia i recordar d’on surten els drets que tenim. Perquè allò que sembla lluny no ho és: continua passant i continua afectant-nos. I, com sempre, continua depenent de nosaltres decidir si ho acceptem o si ens organitzem per continuar la lluita i canviar-ho.
Ariadna Sierra és regidora de la CUP.
