Banderes i països. Un tema prou conegut. Les quatre barres de Guifré el Pilós s’expliquen a les escoles com si fos un esdeveniment històric comprovat i rellevant i tots els nens en coneixen la llegenda.
N’estem cofois de tenir una senyera pròpia i sovintegen les exigències de fer de la senyera l’únic símbol representatiu de la ciutadania. Diverses organitzacions del poble pengen cartells en què demanen que la bandera espanyola deixi d’onejar a l’Ajuntament. I mentrestant, com és sabut, oneja una nova senyera pública a la Rambla del Celler. Però les banderes que realment ens representen són unes altres. Facin un passeig per Vulpalleres, el barri mort habitat pels esperits dels animalons que van ser sacrificats construint-lo, facin un passeig per allà i veuran banderes a dojo. Una corrua de pals de bandera assenyalen els límits de solars desolats on viuen llebres valentes com la que gairebé atropello ara fa uns dies de matinada. D’aquests pals en pengen banderes grogues amb el nom d’una empresa que ara mateix no em ve de gust recordar. Banderes que són el veritable símbol unificador de les masses que habiten els suburbis de les ciutats europees: l’especulació amb el territori, el desig de tenir més, el capitalisme de les grans superfícies, els vehicles amb tracció a les quatre rodes, les camises a quadradets, els sopars al sofà davant del televisor i la nevera curulla de coses embolicades en plàstic. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
