El brot de pesta porcina detectat a Collserola ha encès totes les alarmes sanitàries i mediàtiques. Les autoritats i els titulars apunten cap a una solució immediata: reduir la població de senglars. Però el llenguatge emprat —“eliminació”, “control”— revela una visió que cosifica la fauna salvatge i evita qüestionar el model que ens ha portat fins aquí.
Les dades parlen per si soles. Un estudi publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), l’any 2018, revelava que la biomassa d’animals de consum supera amb escreix la de fauna silvestre: el 60% és bestiar per consumir, el 36% som l’espècie humana i el 4% la fauna salvatge. Enguany, la publicació científica Nature Communications ha publicat un estudi que alerta d’una caiguda del 70% en mamífers salvatges des de 1850.
Aquest desequilibri no és anecdòtic: l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) ja ho va advertir a la publicació Livestock’s Long Shadow (2005) que la ramaderia és un dels principals motors de desforestació i pèrdua de biodiversitat.
En aquest context, la pregunta és inevitable: és sostenible un país amb més porcs que persones? La crisi de Collserola no és només sanitària, sinó un símptoma d’un sistema alimentari que concentra recursos en la producció intensiva i desplaça la fauna salvatge fins a límits crítics. El debat públic, però, continua reduït a mesures d’emergència i no aborda la fotografia completa. Si volem evitar que episodis com aquest es repeteixin, cal replantejar el nostre model agroalimentari, la relació amb la natura i la responsabilitat ètica envers els animals.
