Passen les eleccions, passa la política, passen els mesos i arriba la primavera i la seva dolça i cruel quotidianitat.
Llevar-se ben d’hora hauria de ser més fàcil ara. Ara que ens acompanya la calidesa d’un sol que escampa el desig i la vida per arreu. Però la primavera és la fúria dels cossos que ens empenyen despietats. És l’esclavitud del delit i de les nits perfumades. La primavera és la lluita entre el gaudi i la mesura, és el jou de la carn i l’elevació de la carn. De nosaltres que no som res més que carn i ossos i nervis i sang i líquids i amor i por. Llevar-se ben d’hora un diumenge de primavera i sentir l’al·lèrgia a la vida que nosaltres, homes i dones malalts, hem adquirit de tant com hem oblidat d’on venim. La primavera és l’excepció en un món, el nostre, que ja no creu en la vida si no és sota la forma d’un anunci televisiu o d’un paradís artificial. La vida ha marxat i la primavera és el seu record esbiaixat i opac. Despertem a la vida i pensem que potser estàvem millor mig morts, és per això que desitgem que torni la tardor que és un bon pretext per esperar el final de tot plegat. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
