Obro el diari i veig la imatge d’una dona jove amb un somriure ample, ulls negres com els cabells, i brillants d’alegria.
Té entre els seus braços els seus fills, una nena d’uns 4 anys i un nen de mesos, agafa els nens possessivament, com si l’hi anés la vida, com si fossin una prolongació d’ella mateixa, com si s’agafés el seu propi cor. És una imatge d’una tendresa extraordinària. La mare i els seus dos fills vénen d’un llarg viatge que cada un ha viscut al seu modus d’acord amb el rol que l’hi ha tocat viure. La mare ve de sotmetre’s a un tractament de fertilització, de fecundació in vitro, de gestació i de part. El seu fill petit ve de créixer al llarg de 9 mesos dins del ventre de la seva mare i finalment néixer. La filla ve d’esperar, entre anades i vingudes a l’hospital, les cèl·lules del cordó umbilical del seu germà que la curaran de la leucèmia que pateix. Tot ha anat bé, la nena està curada gràcies al seu germà (Mercedes Sosa podría cantar ‘Gracias a la vida, que me ha dado tanto, y para curarme, me ha dado un hermano’). Bé, però resulta que davant de tanta bellesa, els bisbes s’indignen i fan les seves proclames moralistes contra una pràctica que, segons diuen ells, assassina embrions (ja que dels embrions fertilitzats s’ha de triar l’idoni per la seva fecundació). És a dir, que equiparen un embrió a una criatura de 4 anys. Si per aquesta doctrina fos, deixarien morir la nena per tal de no matar un embrió, és a dir, que els bisbes no creuen en els miracles. Quan la ciència ha aconseguit que es produeixi potser el miracle més gran de tots, LA VIDA AL QUADRAT, és a dir; VIDA PER DONAR VIDA. PACO MINUESA és il.lustrador (columna publicada el 29/10/08)
