Fa poc menys d’un mes, el grup municipal de VOX a Sant Cugat va publicar un vídeo a les xarxes socials atacant directament l’escola pública Pins del Vallès. L’acusació: “imposar continguts de caràcter sexual a nens a partir de 5 anys”. El motiu concret eren els tallers d’educació afectiva i sexual impartits per la cooperativa La Ciranda —una entitat especialitzada en acompanyament sexoafectiu en centres educatius— dins del projecte Tallers a les aules. VOX va oferir assessorament legal gratuït a les famílies que volguessin emprendre accions contra el centre. L’escola va respondre amb un comunicat ferm. L’Ajuntament, sorprenentment, va sortir en la seva defensa. El cas va arribar a mitjans de tota Catalunya, causant soroll i confusió, com, sens dubte, era la intenció del partit d’extrema dreta.
Convé, doncs, anar per parts per fer front a la desinformació llançada.
El primer que cal dir és que el Pins del Vallès no va fer res fora del que és habitual. L’educació afectivosexual forma part del currículum oficial de tots els centres públics de Catalunya des del curs 2019-2020, a través del programa Coeduca’t del Departament d’Educació, i va quedar consolidada en el nou decret d’ordenació de l’educació infantil (0-6 anys) aprovat per la Generalitat. La Fundació Espanyola d’Advocats Cristians, amb el suport de VOX, ja va intentar frenar aquest programa per via judicial. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va desestimar totes les mesures cautelars sol·licitades. El programa és legal, vigent i té empara judicial. El que va fer aquesta escola va ser exactament el que se li demanava: aplicar el currículum.
El segon que cal dir és que l’ofensiva contra el Pins del Vallès no és un fet aïllat ni una preocupació genuïna per la infància. És part d’un manual d’actuació de desprotecció de les infàncies enfront de les violències, coordinat a escala global.
Un manual que viatja
Des de l’Argentina fins a Espanya, passant pel Perú o els Estats Units, es repeteix el mateix guió: s’acusa l’Educació Sexual Integral (ESI) de ser “ideologia”, de “sexualitzar els nens”, d'”adoctrinar”. Les organitzacions que ho promouen —moltes d’elles lligades a sectors ultracatòlics— fan servir les mateixes paraules, els mateixos mems, els mateixos arguments. A l’Argentina, la investigació de
l’Agència Buena Data documenta com aquests discursos s’articulen en xarxa i com penetren a les institucions, des del govern fins als grups de WhatsApp de famílies. El que li va passar a Sant Cugat no és una protesta espontània: és la punta visible d’una estratègia de desinformació que té finançament, estructura i objectius polítics concrets.
La pregunta que val la pena fer-se, doncs, no és si la ESI és “massa informació” per als nens i nenes, si no: què li passa a la infància quan no té aquesta informació?
El que s’ensenya als cinc anys
VOX utilitza la desinformació com a eina de base: va agafar una sessió del programa de La Ciranda per al cicle inicial de primària (6-8 anys) titulada Exploracions genitals i prevenció, i la va descriure com si fos una invitació a l’exhibicionisme. El que fa aquesta sessió, en realitat, és ensenyar als nens el nom correcte dels seus genitals i entendre quins espais de nuesa són segurs. És a dir: els dona vocabulari per poder dir el que els passa.
La ESI a edats primerenques no és educació sobre sexe. És educació sobre el propi cos, els límits, les emocions, els diferents tipus de famílies i relacions, i, molt important: sobre què fer i a qui acudir quan un contacte és inapropiat.
Les Orientacions Tècniques Internacionals sobre Educació en Sexualitat, elaborades conjuntament per la UNESCO, l’OMS, UNICEF, UNFPA i ONU Dones, recomanen iniciar la ESI precisament als cinc anys. Per a aquest grup d’edat, l’objectiu d’aprenentatge en matèria de conducta sexual és que els nens i nenes sàpiguen distingir quan un contacte és apropiat i quan no, i sàpiguen què fer al respecte. Això és adoctrinament? No, això és protecció.
El Conveni de Lanzarote del Consell d’Europa, ratificat per Espanya, obliga els estats a garantir que els nens rebin, des de l’educació primària, informació sobre els riscos d’explotació i abús sexual adaptada a la seva etapa evolutiva. Els tallers oferts pel Pins del Vallès, i la resta de col·legis públics de Sant Cugat, són el compliment d’una obligació jurídica internacional.
Protegir qui de què
Els que ataquen la ESI parlen molt de protegir la infància. Mirem les xifres.
A Espanya, el 2023 es van registrar 21.825 delictes contra la llibertat sexual denunciats, i el 42% de les víctimes eren menors d’edat, segons el Ministeri de l’Interior. Només a Catalunya, els centres d’atenció a víctimes infantils van atendre prop de 3.000 casos de violència sexual infantil el 2024, segons Save the Children. La Fundació ANAR documenta que l’edat mitjana en què comencen els abusos és de 12,5 anys, però en el cas dels nens, la majoria dels casos es produeix entre els 0 i els 9 anys. I el 90% dels abusos mai no es denuncia.
L’agressor, en la immensa majoria dels casos, no és un desconegut sinó algú de l’entorn de confiança, un adult proper.
L’OMS estima que gairebé una de cada cinc nenes al món ha patit abusos sexuals. Trenta anys d’investigació recollits al Journal of Adolescent Health demostren que els programes de ESI ben implementats redueixen les conductes de risc i estableixen una base de coneixements protectora abans que els menors s’enfrontin a situacions de risc.
Quan VOX assenyala el Pins del Vallès a les xarxes socials i ofereix advocats a les famílies per denunciar el centre, el que fa, en la pràctica, és oposar-se que els nens i nenes aprenguin a dir “el que passa em fa sentir malament” i a explicar-ho a un adult de confiança. Està combatent l’única eina que l’evidència científica reconeix com a eficaç perquè la infància pugui identificar i denunciar l’abús.
Aquest perillós missatge defensa algú, sí. Però aquest algú no és la infància, sinó els agressors.
L’escola Pins del Vallès va fer exactament el que ha de fer: cuidar els seus alumnes amb les millors eines disponibles. L’atac que va rebre mereix una resposta clara de tota la comunitat educativa, de les autoritats i de qui garanteix una informació rigorosa.
