La Laia Travesset i el Jerónimo González es van conèixer a la planta d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebron com a voluntaris de l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC). 20 anys després, van haver de tornar-hi per tractar la seva filla Nora, que va ser diagnosticada als quatre anys i va morir de càncer als 12. Sense saber-ho, en aquella primera experiència a la planta d’Oncologia, la Laia i el Jerónimo van assentar les bases del que després van portar a la pràctica: la importància de no sobreprotegir la Nora i d’explicar-li, sempre, tot el que li passava.
“Tenim el ‘privilegi’ d’haver gaudit de tot el procés de la malaltia de la Nora”, explica la Laia. “Teníem molt clar que la malaltia hi era, però a la vegada no deixàvem que ens espatllés el dia a dia, ni amb ella, ni amb el Nil, el seu germà petit”, afegeix. En aquest sentit, defineix la seva filla com “un tot terreny” a qui “li encantava gaudir de la vida”. Des d’anar amb bicicleta, tot i que anés justa de plaquetes, fins a tirar-se amb parapent o conduir un car enganxada a una bomba de morfina. Experiències que van viure com a família i que sovint preferien no explicar als metges “per evitar una esbroncada”.
El Jerónimo, la Nora, el Nil i la Laia / Foto: Cedida
Conviure amb el dol
Lluny de voler “superar” la mort de la Nora, la Laia considera que “el dol no s’acaba”. “La Nora està molt present a la nostra vida”, diu. “El lloc que ocupa ens permet portar una vida més o menys normal, però també ens permet plorar-la sovint, encara”, reconeix. De fet, la primera persona en qui pensa la Laia quan aconsegueix algun repte personal o professional és en la Nora. De la mateixa manera, quan no sap per on tirar, també es troba plantejant-li els seus dubtes a ella.
La intensitat del dolor no és mesurable
La Laia lamenta que “hi ha molt desconeixement sobre com actuar davant d’una persona que ha perdut un fill”. Per exemple, una cosa que no suporta és que la gent pressuposi que ella està pitjor que els altres. “Com que se t’ha mort un fill, que és el grau de dolor més elevat que una persona pot sostenir, tu has d’estar pitjor que jo, pensen. I a mi, això, em genera molta ràbia, perquè penso que no, que el grau de dolor que sentim no és mesurable”, relata. Tampoc entén que li diguin: ‘No vull parlar de la Nora per no fer-te-la recordar’. Ella pensa: “No seràs tu qui me la farà recordar, han passat cinc anys i la tinc present cada dia. No estàs entenent com em sento”.
El valor d’una abraçada
Pel que fa a l’enterrament, la Laia fa una crida a deixar de banda certs tòpics com, per exemple, el de dir ‘ho sento molt’. “Si estàs aquí, ja m’ho imagino que ho sents molt, no cal dir-ho”, comenta. En aquest sentit, considera que són frases que la gent utilitza “per omplir un forat” que, per a ella, “potser no cal omplir”. Per a la Laia, n’hi hauria prou amb “estar present en silenci” o “fer una abraçada”. “Amb una abraçada realment transmets el pes del moment, jo la valoro més que un petó i que segons quines paraules”, afirma.
‘Nora’s Dreams’
Un temps després que morís la Nora, la psicòloga de Cures Pal·liatives els va fer una proposta: col·laborar en la implementació d’un projecte de realitat immersiva que permet a la canalla ‘sortir’ de l’hospital durant les cures pal·liatives i ‘viatjar’ al fons del mar, a l’espai o a un parc d’atraccions, entre d’altres. La idea els hi va agradar, i encara més quan van saber que el projecte portaria el nom de la seva filla Nora. Gràcies a la col·laboració d’amics, familiars i simpatitzants van aconseguir reunir els 20.000 euros necessaris per fer realitat el projecte. Però ‘Nora’s Dreams’ no es va acabar aquí, recentment la Laia i la seva família han recollit 15.000 euros més que serviran per dotar els professionals de pal·liatius amb més recursos i formació durant els pròxims tres anys.
D’aquesta manera, les ganes de viure i l’esperit aventurer de la Nora seguiran sempre presents a la planta d’Oncologia Pediàtrica, el lloc on els seus pares es van conèixer i van acomiadar-la.
