L’escriptora i periodista santcugatenca Laia Vilaseca torna a les llibreries amb ‘L’udol de l’aigua’ (Rosa dels Vents), la seva cinquena novel·la. En aquesta ocasió, l’autora submergeix el lector en un escenari inspirat en la Ricarda i el Delta del Llobregat —anomenat la Ferrera a la ficció—, on la tranquil·litat de la reserva natural es veu esquerdada per l’aparició d’un cadàver. A través d’una trama coral i plena de secrets familiars, Vilaseca ha explicat al magazín ‘Faves comptades’ com utilitza el gènere de misteri per reflexionar sobre el capitalisme, el feminisme com a resistència i les herències emocionals de les nissagues familiars.
Abans d’endinsar-nos en ‘L’udol de l’aigua’, fes-nos cinc cèntims de què hi trobarà el lector.
És una novel·la molt coral que passa en un espai natural inspirat en la Ricarda, al Prat, sota l’ombra constant de la pressió per ampliar l’aeroport. Al centre hi ha la història d’una família que viu en un entorn idíl·lic, en una bombolla, fins que apareix el cos d’un dels habitants de la reserva que al principi no tenen clar qui és. Com que no veuen clar què ha passat, contracten un detectiu, i el lector comença a dubtar si el conflicte ve de dins o de fora. Aquesta mort destapa molts secrets i temes enterrats de fa molts anys, afegits al fet que, una setmana abans, ja havia desaparegut un altre membre de la família a qui ningú havia fet gaire cas.
És el teu cinquè llibre i sovint se t’ha situat al gènere novel·la negra, però tu prefereixes fugir de les etiquetes.
Més que novel·la negra jo sempre dic que faig misteri, perquè la negra té molts subgèneres i podríem passar-hi una estona llarga discutint què és exactament. Per a mi és important remarcar que el gènere és un extra que té una novel·la: qualsevol bona història parteix d’una estructura narrativa sòlida, sigui còmica, històrica, de misteri o el que sigui. Hi ha una tendència a devaluar alguns gèneres com si no fossin narrativa, i jo crec que en tots els gèneres hi ha obres millor i pitjor escrites. En tot cas, aquesta etiqueta serveix perquè la gent sàpiga una mica què s’hi trobarà.
Què et dona, com a escriptora, el misteri per explicar allò que t’interessa?
El misteri em permet escriure històries on el lector té ganes de saber què passa, perquè hi ha molts secrets, però sobretot em dona un marc per treballar temes morals grisos, que en realitat s’haurien de poder abordar en tota mena de narrativa.
Jo escric molt des dels personatges i m’agrada destacar-ne la psicologia: una cosa és el que fan, una altra el que diuen que fan, una altra com expliquen allò que han fet i, sobretot, què decideixen fer després, perquè d’això en depenen les conseqüències per ells i per la resta.
La natura és protagonista en molts dels teus llibres. En aquest cas la trama se situa al delta del Llobregat, en una reserva que has batejat com la Ferrera inspirada en la Ricarda. Què t’aporten aquests entorns naturals?
La natura em dona un paisatge i un fons per narrar una història que em permeten contraposar molt millor els aspectes humans amb elements que no pots controlar, perquè la natura no la controles. També m’interessa emmirallar-nos-hi, perquè crec que hi ha una gran desconnexió entre nosaltres i el món que habitem.
Escriure en entorns naturals em va sortir de manera molt orgànica ja des de la primera novel·la, que vaig situar en un lloc on havia estat de petita i amb el qual tinc una vinculació emocional. Amb el temps he vist que per a mi era important destacar l’espai que ocupa la natura i el poc que la tenim en compte, i recordar que no és una cosa externa, que nosaltres formem part d’aquest sistema. Aquesta novel·la em servia per parlar de la necessitat de preservar espais naturals i del que simbolitza deixar que se’ls mengi el capitalisme salvatge.
De fet, la novel·la està impregnada de crítica social.
Sí, la idea era parlar d’aquesta ombra sistèmica que és el capitalisme, de la seva violència. Per a mi, l’ampliació de l’aeroport simbolitza aquest capitalisme salvatge i el patriarcat, mentre que la reserva natural em permetia parlar de les dones com a font de resistència, igual que la natura, l’ecologisme i l’anticapitalisme.
Expliques que el misteri et permet explorar la moralitat i els matisos. De fet, el llibre és ple de grisos. Què t’interessa d’aquests territoris intermedis entre el bé i el mal?
M’interessa mostrar les persones de manera polièdrica, des de diversos punts de vista. Aquesta novel·la té molts punts de vista i et va explicant les coses des de diverses perspectives. Per entendre el present cal mirar enrere per veure què li ha passat a cada personatge. És a dir, la predicció de comportaments futurs sempre estarà en l’anàlisi de comportaments passats. Aquesta lògica es fa servir molt en criminalística.
Tots som complexos i ens equivoquem: la qüestió és què fem després. Les convencions de la novel·la negra em permeten portar els personatges al límit moral i fer que el lector es posi a la seva pell i es pregunti què faria en aquella situació.
Hi ha una altra qüestió fonamental en el llibre, que és la perspectiva feminista. Trobo que hi ha un paral·lelisme en l’espai de la Ferrera i les dones i, de fet, els personatges principals són dones de diferents generacions.
És una novel·la que parla dels límits i de com es traspassen. Volia baixar aquesta idea del límit, que ja es veu en el conflicte territorial amb l’aeroport, al terreny físic i psicològic de les dones. A la novel·la mostro com diferents generacions de dones veuen vulnerats sistemàticament els límits i drets que posen, i com, tot i que diem que han canviat moltes coses en trenta anys, al llibre hi ha una situació molt paral·lela, amb dos casos diferents d’amors, que veus que al final les coses no han canviat tant.
El títol posa el focus en l’aigua i a la novel·la també hi apareix un llop. Quin paper juguen aquests elements simbòlics?
Volia crear una atmosfera de faula. El llop apareix com una figura que no saps si és real o no. En el moment d’escriure el llibre estava llegint ‘Dones que corren amb els llops‘ de la Clarissa Pinkola i és un animal que a mi sempre m’ha atret molt. Vaig entendre com, des del relat, se’t fa creure des de molt jove que el problema és el llop quan potser el problema és una altra figura, i avui dia jo mateixa em fiaria més d’un llop que d’un caçador.
El títol, ‘L’udol de l’aigua’, és perquè jo veia les dones com l’aigua, en el sentit que s’adapten a l’entorn, perquè ens han ensenyat a ser així per sobreviure. Moltes vegades ens va millor fer-ho d’aquesta manera que no amb la força física. I l’udol és aquest crit visceral, de la natura, per reclamar una altra vegada el lloc que ocupem i per defensar allò que és important protegir.
La història arrenca amb un cadàver al canyissar de la Farrera durant la festa major i amb la desaparició prèvia d’una altra dona. Per què decideixes començar així?
És la primera vegada que començo amb l’aparició d’un cos, però m’agradava perquè és molt gràfica i, alhora, una imatge molt poètica i trista: el canyissar, el cos d’una noia jove plena de vida i la reserva al voltant. La persona que troba el cadàver ja ens dona una idea molt clara de quin espai habitem, de com el coneix i de quina relació té amb aquell entorn.
Aquesta escena em serveix per plantejar el món on el lector viurà durant molta estona i la sotragada que suposa la mort dins d’aquest univers tan tancat. A partir d’aquí, a mi m’agrada fer les coses divertides i sempre hi poso com a mínim dues trames principals i dues o tres subtrames que al principi poden semblar paral·leles a la principal, però que al final acaben lligant.
Al centre del llibre hi ha la família Domènech i, per extensió, les famílies que habiten la Ferrera. Què et fascinava d’aquesta nissaga en un espai tan concret?
Sempre m’han fascinat les cases antigues i tot el que es carrega d’una generació a l’altra dins d’aquestes cases. M’agrada treballar amb microcosmos, amb pobles petits o nuclis reduïts, perquè hi plana aquesta falsa sensació de seguretat que tenen els personatges, que tothom es coneix i que la família és el lloc on hauries de poder ser tu mateix, estar tranquil i sentir que tens tot el suport, i moltes vegades no és així.
Aquestes disfuncions de l’estructura familiar acaben repercutint cap enfora, perquè és el que has mamat i és molt fàcil que acabis replicant relacions disfuncionals. També m’interessava aquesta idea de la vida aparentment fàcil dels rics, que quan ja parlem de grans fortunes sempre sembla que s’amaguen coses tèrboles, i la contradicció que es dona quan la gent que treballa per tu pot acabar sent més família que la pròpia família de sang. Aquestes relacions em semblen molt boniques perquè es generen unes lleialtats que no sempre tenen a veure amb la sang. Al final l’important és com et tracta la gent i com la tractes tu.
Ja treballes en la sisena novel·la. Ens en pots avançar alguna cosa?
Sí, ja hi estic treballant, passarà a la Torre Negra. L’estic escrivint ara i m’agradaria molt poder-hi anar i que l’obrissin per poder passejar una mica més per l’espai, perquè sí que el conec, però trobo a faltar el contacte directe amb l’espai per impregnar-me’n.
