Ara fa gairebé 28 anys, l’Ana Orantes, una dona andalusa que va tenir el valor de sortir a la televisió explicant els abusos soferts pel seu exmarit durant 40 anys, va morir assassinada per l’exparella com a represàlia. Va ser un cas molt mediàtic que per primera vegada va posar el focus en la violència masclista, fins aleshores invisibilitzada a la nostra societat.
Però l’Ana Orantes no va ser la primera, ni molt menys l’última. De fet, aquell 1997, a l’Estat, ja havien mort abans que ella 59 dones víctimes de la violència masclista. I des d’aleshores, podem comptar els feminicidis a milers. S’ha avançat en tots aquests anys? Sí, les violències masclistes són una xacra reconeguda per les administracions i se’n parla. S’ha avançat suficient? No, ni molt menys. Cada any moren a Catalunya desenes de dones pel sol fet de ser-ho. La setmana passada, de fet, a l’Ajuntament de Sant Cugat vam fer dos minuts per dues víctimes al país.
El 25 de novembre, per tant, no és només una data al calendari: és un crit col·lectiu davant una realitat que encara ens travessa massa profundament. Cada any, el Dia Internacional contra les Violències Masclistes ens recorda que la desigualtat continua arrelada a les estructures socials, culturals i polítiques. I malgrat els avenços, les xifres i els testimonis ens obliguen a mirar de front una veritat incòmoda: les dones continuen sent víctimes d’un sistema que tolera, normalitza o minimitza la violència.
Aquesta jornada no hauria de reduir-se a un ritual de consignes repetides. Ha de ser un moment d’incomoditat, de revisió pròpia i col·lectiva. Perquè la violència masclista no s’esgota en els casos extrems que omplen titulars com el de l’Ana Orantes; també s’infiltra en els comentaris que resten importància, en les mirades que jutgen, en les desigualtats que es consideren “naturals”. Combatre-la no és només responsabilitat de les administracions o dels moviments feministes: és una tasca quotidiana de tota la societat, ens interpel·la a tots i totes.
El 25 de novembre ha de ser un recordatori que no podem abaixar la guàrdia. Que darrere de cada dada hi ha una vida truncada, una família devastada, una comunitat que perd. I que la resposta ha de ser ferma, valenta i, sobretot, persistent. No n’hi ha prou amb commemorar: cal transformar. Només així aquest dia deixarà de ser necessari algun dia.
GEMMA ARISTOY és regidora de Drets Socials, Igualtat, Feminismes i Cooperació (ERC)
