Segons l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), gairebé un 20% dels menors de 25 anys a l’Estat espanyol creu que els anys de la dictadura van ser “bons o molt bons”. És en aquest context que un artista santcugatenc, sota el pseudònim de LANAU Wood Creations, va col·locar en un mur de l’avinguda del Carril un panell de fusta de grans dimensions amb el missatge Franco no mola, bro. Ho va fer l’octubre passat, i la peça va resistir durant menys d’una setmana abans que la brigada municipal la retirés.
“Em sabia molt greu veure joves repetint allò d’amb Franco es vivia millor. Això vol dir que alguna cosa està fallant, sobretot en l’educació”, explica l’artista a Cugat Mèdia. “Hi ha estadístiques que diuen que dos de cada 10 joves preferirien una dictadura, i això és un perill. Per això vaig posar ‘bro’: és com ara parlen entre ells”, assenyala.
La seva obra, però, no s’atura en el franquisme. Les peces de LANAU també llancen missatges a favor de Palestina, contra el sionisme, el capitalisme i el feixisme, sempre amb un to juganer, amb colors vius i un estil que combina ironia i crítica social. Les intervencions, fetes sobre fusta tallada i pintada a mà, acostumen a servir de mirall del clima polític i social del moment. “El meu art urbà és molt net, nítid i polit. Li dedico moltes hores perquè m’agrada que encaixi en l’entorn i ressalti”, explica.
El santcugatenc prefereix mantenir-se en l’anonimat perquè explica que ha rebut diverses amenaces per part de grups feixistes i ultres, algunes de mort, motiu pel qual evita mostrar informació personal o detalls que puguin permetre identificar-lo.
De les joguines de fusta a les parets del carrer
El projecte de LANAU va néixer el 2019. Inicialment, el santcugatenc feia joguines de fusta, però la pandèmia ho va capgirar tot. “Ens van clausurar i les grans superfícies començaven també a fer joguines de fusta, vaig veure que tindria poca sortida”, explica. Tot i això, la iniciativa de fer peces relacionades amb la fusta no la va perdre. “A la pandèmia tothom tenia coses a dir. Jo vaig pensar: Per què no plasmar el que penso a les parets?”. D’aquell impuls en van sortir les primeres peces, que amb el temps s’han convertit en un estil propi: fusta tallada, pintada amb colors vius i missatges directes. “És la meva vàlvula d’escapament”, admet l’artista.
La dedicació en cada peça va des de dos o tres dies fins a anys. N’hi ha una, explica, que fa dos anys que la treballa i encara no està llesta. Aquest esforç, però, no es veu traslladat en el temps que duren les seves obres en la via pública. “Quan penjo una peça li faig moltes fotos. Quan les deixo al carrer ja no són meves, formen part del carrer”. Per això les xarxes socials, i sobretot Instagram, s’han convertit en el seu arxiu particular, on documenta cada obra d’art abans que desaparegui.
