Ja fa dues setmanes que es va estrenar aquest ‘A cau d’orella’ i trobo que és el moment de parlar de l’avi de la ràdio, ‘l’alma màter’, la seva insígnia, l’únic que encara no s’ha fet a la idea de contestar al telèfon i dir: Cugat.cat, digui’m?…., el mateix que es va passar un any dient-me Helena fins que vaig aconseguir que em conegués com qui sóc, la Cristina; l’únic, l’inconfusible: EL FABRI. Sí sí, el senyor Joan Fàbregas.
Ell va ser un dels primers en veure’m arribar a ‘la ràdio vella’ i d’això ja fa gairebé tres anys. En aquests tres anys he pogut palpar com n’és d’estimat aquest ‘iaio rondinaire’, aquell que es passa el dia remugant, que et tira els trastos pel cap com li canviïs alguna cosa de lloc o t’asseguis a la seva cadira mentre espetega un ‘això abans no passava’, ‘en aquesta taula no i cap res’ o ‘què coi hi has de fer aquí?’. I sinó, arriba amb les seves reticències a les noves tecnologies i deixa anar un ‘Això és una merda! Tanta ‘collonada’ tanta ‘collonada’ i no serveix per a res!’ I això que ell va ser el primer en fer servir un mini-disc per les seves sardanes! I és que quan se li posa una cosa al cap no l’hi intentis treure perquè t’acabaràs cansant. Però tot i les seves queixes i renecs, el cert és que s’estima molt aquesta casa i tots els que hi treballem, perquè darrera d’aquesta cuirassa hi ha el vertader avi de la ràdio, i un avi per bé que remugui, sempre s’estima els seus.
