El Monestir de Sant Cugat és, sens dubte, un dels punts més emblemàtics del municipi, i un dels seus elements més característics és el seu campanar. Ara bé, tant el campanar com les mateixes campanes no han estat sempre tal com són avui dia, sinó que hi ha un munt d’història al seu darrere.
Els inicis
La construcció del campanar va començar el segle XI, concretament l’any 1062. Aleshores no estaven aixecats els últims dos pisos que coneixem actualment. Aquests no es van acabar fins al segle XVIII, durant l’abadiat de Bonaventura Gaiolà (1747-1782). Ell va insistir molt amb el fet que es construïssin aquests últims pisos perquè s’hi allotgessin les campanes horàries, tal com ho fan avui dia.
El que sí que hi havia des de ben bé els seus inicis eren les campanes del Monestir. Aquestes marcaven la vida de l’antiga comunitat benedictina, així com la de la població general de Sant Cugat. De fet, s’utilitzaven com a eina de comunicació: es feien diferents tocs segons si es volia celebrar alguna festivitat, plorar algun difunt o avisar d’algun perill en concret.
Les campanes d’aquella primera època tenien uns noms determinats: es deien Caldera, Priora, Ametllera i Beneta o Gambriota, la més petita. Un cop es va haver finalitzat la construcció dels dos últims pisos del campanar, hi ha constància que el mateix campaner va expressar els seus dubtes sobre com s’havien de fer sonar, i l’any 1768, el secretari del monestir en va deixar constància per escrit, tot especificant els tocs i voltejats que pertocaven en cada cas.
Les noves campanes
Després de la Guerra Civil, les campanes estaven molt deteriorades, i es van haver de canviar. L’any 1940 se’n van col·locar tres de noves: la Juliana, la Semproniana i la Severa. Aquestes es van beneir el diumenge 8 de setembre per part del Dr. Joan Serra, administrador eclesiàstic de la diòcesi de Barcelona, i de l’arxiver Mn. Josep Sanabre. A més, les van apadrinar la Sra. Rosario de Vasconcel i les germanes Lluïsa i Eulàlia Farré. La seva neboda, Maria Eulàlia Osa Farré, recorda amb satisfacció la vinculació especial de la família amb les campanes del Monestir de Sant Cugat. Explica que la seva àvia, Joaquima Plana Martí, va col·laborar amb una quantitat important de diners per tal que es poguessin posar de nou, i des de petita viu amb orgull aquest vincle. Per a ella, és un goig escoltar el toc de les campanes cada dia i les considera part de la família.
Dos anys més tard, el 1942, es va col·locar la quarta i última campana, i també la més gran (es té constància que pesa 1.086 quilos). La van beneir el 15 de febrer i se la va anomenar Cugada, en honor a Sant Cugat. Aquesta, a més, porta al seu voltant una inscripció en llatí que fa així: “Cucuphata sum vocata, sit vox mea dulcisona sit iucunda sit sonora in laudando Christum meum“. Berta de Mas, arxivera de la Parròquia de Sant Pere d’Octavià, n’escrivia la següent traducció: “Em diuen Cugada, que la meva veu tingui un dolç so i sigui agradable i sonora per alabar Crist Déu”. Totes quatre campanes es van fondre al taller Marna de Vitòria.
Actualment, el funcionament de les campanes és molt diferent del que hi havia en els seus inicis. Ara ja no s’usa el batall de l’interior de les campanes i tampoc es fan voltejar, sinó que sonen simplement amb el toc d’un martell. A més, no hi ha cap campaner que les toqui, sinó que tant les quatre campanes litúrgiques del quart pis com les dues horàries del cinquè i el sisè pis estan connectades i programades per sonar en diferents moments assenyalats, com per exemple el toc de l’Àngelus que es fa cada dia a les 12. També se segueix tocant per acompanyar els difunts, així com per celebracions com la festa major. El que sí que no ha canviat és que, avui, continuen acompanyant la població de Sant Cugat en el seu dia a dia.
