Els plataners de l’avinguda de Gràcia són ideals durant aquests dies per buscar una ruta amb ombra si volem sortir a fer un tomb. Aquesta via, però, ofereix molt més que un passeig agradable, ja que forma part de la història modernista de Sant Cugat, i hi trobem algunes de les cases amb aquest estil que expliquen el passat santcugatenc.
La història comença a finals del segle XIX, quan Sant Cugat era una vila rural on es dedicaven al conreu i a la vinya. El 1877 es va inaugurar la carretera de Gràcia, que va afavorir la connexió amb Barcelona i va treure Sant Cugat del seu aïllament. L’historiadora i membre del servei educatiu dels Museus de Sant Cugat, Míriam Suárez Martín, explica que l’arribada de la fil·loxera el 1888 va provocar que es passés d’una bonança econòmica a una baixada demogràfica d’un 17%, de manera que els pagesos santcugatencs, que aleshores no tenien tanta qualitat de vida, van marxar cap a Barcelona per buscar feina. Per altra banda, els estiuejants barcelonins van trobar en Sant Cugat un espai rural on el preu de l’habitatge havia baixat, estaven envoltats de natura, i ho veien com un espai on establir-se per fugir de la ciutat industrial i contaminada. És per això que comencen a ocupar parcel·les que havien quedat buides i comencen a construir torres d’estiueig a la zona de l’Eixample Sud.
Casa Armet, la primera casa modernista
La Casa Armet, del 1898, és considerada la primera torre d’estiueig pròpiament modernista de Sant Cugat. Es tracta de la casa de Manuel Armet, dissenyada per l’arquitecte modernista Ferran Romeu, que es troba a la cantonada de l’avinguda de Gràcia amb el carrer de Bergara. Miriam Suárez n’explica els detalls arquitectònics: “A la façana principal hi ha la torre-mirador amb una coberta de teulada vidriada coronat per un pinacle on s’utilitza la tècnica del trencadís. Materials econòmics, però de luxe. També hi ha finestres d’influència gòtica (arc poliovulat, neomedieval), un llenguatge molt semblant a l’arquitectura historicista de Puig i Cadafalch. El dintell gòtic és una rèplica del finestral de la masia de Can Bell. Les flors que es poden observar possiblement representen la flor de cotó”.
Altres cases modernistes i noucentistes
Des de la mateixa avinguda de Gràcia, una mica més amunt, es poden veure més testimonis d’aquest passat modernista santcugatenc. Una de les cases que ho representa és la Casa Mir, un encàrrec de Manuel Mir i Foix a Eduard Maria Balcells i Buïgas, arquitecte municipal de Cerdanyola, el 1908. Just al seu costat, hi ha la Casa Mòjica, “un xalet d’estiueig no modernista construït a línia de carrer. Va rebre una reforma noucentista el 1930 per part de l’arquitecte Andrés Calzada. Els primers usos de l’habitatge es van destinar a segona residència. Al balcó hi trobem elements de serralleria forjada: la serra de Collserola de dia (el sol naixent) i de nit”.
Uns metres més amunt, trobem la Casa Mónaco, on actualment s’hi ubica l’Escola d’Art i Disseny, juntament amb oficines municipals. Es tracta d’una torre modernista d’estiueig del 1910 construïda, en part, per l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas, el mateix que la Casa Mir. És un edifici el qual ha patit moltes reformes al llarg del temps.
Aquesta ruta per les cases modernistes de Sant Cugat no pot acabar-se sense mencionar una altra de les seves joies, el Generalife. Es tracta d’una casa que, de fet, no és pròpiament modernista, sinó que es tractria d’un estil eclèctic neo-àrab amb similituds amb el Palau del Generalife de l’Alhambra. Va ser projectada el 1912 per l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas com a torre d’estiueig per encàrrec del senyor Justo Sánchez Suárez, un notari barceloní.
Des dels Museus de Sant Cugat ofereixen aquesta ruta per tal que qui vulgui pugui descobrir el passat santcugatenc a través d’aquesta herència modernista. Míriam Suárez explica que és un passat que interessa a moltes persones: “La gent vol conèixer com eren aquestes viles d’estiueig. Nosaltres encara ens nodrim d’aquest passat, d’aquests edificis, i els hem de conservar i mantenir”.
