Divendres llegia l’informe dels resultats de l’enquesta d’hàbits feta per la Diputació de Barcelona a l’alumnat de 4t d’ESO. Hi ha moltes dades rellevants, però hi ha una d’elles que parla de l’ús excessiu d’Internet. Segons aquesta enquesta, “en el període 2020-2022 gairebé el 20% dels joves enquestats desatenen les seves obligacions Quasi sempre o Bastants cops per connectar-se a Internet, i que quasi el 25% deixen de practicar alguna altra activitat d’oci Alguns cops o més sovint per tal de connectar-s’hi. També veiem que al voltant de la meitat dels nois i noies passen més temps navegant que amb els amics o amigues Alguns cops o més sovint”.
Recentment, també he llegit sobre casos greus de salut mental en adolescents i infants, i és que, sobretot arran de la pandèmia, comencem a trobar les conseqüències d’”empantallar” infants i adolescents. Realment creiem que un infant necessita una pantalla? O som les persones adultes qui necessitem donar-los-la? És el món qui vol entrar en la vida de les nostres filles i fills? Crec que, com sempre, és sobretot la tercera opció. És una cosa que va de dalt cap a baix, de fora cap a dins i, el que hauria de ser el subjecte o protagonista passa a ser un complement o producte, i les persones adultes ens amaguem en el respecte i la privacitat mal entesa per no intercedir en la vida de les joves passada la pantalla. Quan són petites i petits, estem bastant a prop de les criatures, ja que normalment la pantalla és social i està a l’abast de tothom de casa. En el moment que ja disposen del “seu” propi dispositiu personal passem a deixar d’acompanyar-los perquè és la seva intimitat o privacitat. Una privacitat malentesa segons els experts en salut mental perquè el món per on es mouen és molt perillós. I és que com que no ho hem viscut, no som conscients dels perills de les xarxes socials; som conscients dels perills del carrer, i per això moltes famílies recullen a joves a la porta de la discoteca (a mi mai m’havien vingut a buscar, ni havia vist cotxes a la porta de la discoteca). Som conscients que els cotxes són perillosos, i per això s’hi han posat mesures de protecció (de petita anàvem set al cotxe i sense cinturó). Poc a poc i a partir de conseqüències greus, ens anem conscienciant del perill de les xarxes i es comença a alertar del problema. Penso que la batalla no està perduda perquè tot just acaba de començar, tot just ara s’estan descobrint les conseqüències negatives de les xarxes socials i de com ens afecta el no poder desconnectar-nos del món virtual. Abans, quan estaves a casa, podies deslliurar-te de la pressió social, ara no és possible perquè les xarxes no ens deixen. Posem-hi la consciència que és la millor manera de començar a resoldre un problema; assumint que el tenim i que és greu, però sobretot posem-hi els recursos necessaris per resoldre’l i aquesta és la feina de les persones que estem a la política, dotar de recursos i eines a les professionals que poden millorar la vida de les persones.
SANDRA CASAT és regidora de Junts per Sant Cugat
