El documental ‘Et faran un home. Morts silenciades’, del ‘Sense ficció’ de 3Cat, ha obert una escletxa perquè moltes famílies que van perdre fills durant el servei militar en democràcia puguin, finalment, explicar-se. Entre els testimonis hi ha les santcugatenques Cristina Aymerich i Berta Gómez, germanes del Jordi i del Joan, dos joves que van morir en circumstàncies mai aclarides mentre feien la mili. Totes dues han explicat les seves històries al magazín ‘Faves comptades’.
El Jordi va marxar a Melilla l’agost de 1993 per fer la mili. Al cap de tot just un mes i mig, la família va rebre una trucada que ho va canviar tot: els comunicaven que el jove s’havia suïcidat. “Va ser un moment de desesperació total. No ens ho esperàvem gens i en un mil·lisegon em van dir que en Jordi s’havia matat”, recorda la seva germana Cristina Aymerich. Les cartes que el Jordi havia enviat a casa no feien pensar que estigués malament. Amb els anys, però, la família va començar a revisar records i petits indicis que aleshores havien passat desapercebuts. “La meva mare em va explicar que no tenia gana, i clar, que un noi que ve d’un lloc on li donen poc menjar que no tingui gana… però en aquell moment no en vaig ser conscient”, diu la Cristina.
Dotze anys abans, el 23 de desembre de 1981, la història es repetia amb el Joan, destinat a Saragossa. La nit abans va trucar a la seva germana Berta Gómez molt alterat. “Ho recordo amb molta tristesa i neguit. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb el meu germà Joan”, explica. “Estava molt nerviós i em demanava ajuda per tornar a casa. ‘M’estan perseguint, repetia, m’estan perseguint!'”, recorda. La trucada es va tallar. L’endemà, la seva àvia li va trucar per dir-li que el seu germà estava en mort cerebral i que no se’n sortiria. Tampoc en aquest cas es van donar explicacions clares ni es va facilitar informació sobre què havia passat realment.
Un mur d’opacitat
Tant la Cristina com la Berta coincideixen que l’opacitat de l’exèrcit era la regla general. “No trucaven mai a casa, ni s’interessaven per la família ni els nois. Silenci, silenci i més silenci”, asseguren. Aquesta opacitat va fer encara més dur el dol: no van poder veure el cos dels seus germans, ni acomiadar-se’n, ni contrastar la versió oficial dels fets. En una època en què el suïcidi estava fortament estigmatitzat, el dolor es va viure sovint en silenci i amb culpa.
Famílies trencades pel dolor
Tant la Cristina com la Berta narren com les seves famílies van quedar profundament afectades. En el cas del Jordi, el pare va caure en una depressió severa que el va portar a la mort tres anys després “perquè no es va cuidar”, recorda la Cristina. Ella va guardar el dolor “en una capseta per tirar endavant, perquè la vida et fa passar per sobre” i la mare va estar malament durant molts anys. “Vam estar deu anys que no en podíem parlar”, assegura.
La Berta explica que durant molt de temps ha conviscut amb un sentiment de culpa per no haver pogut ajudar el seu germà: “Si hagués sabut on era, hagués agafat el cotxe i l’hauria anat a buscar”.
Ningú ha assumit la responsabilitat d’aquestes morts
Malgrat l’aprovació de les lleis de memòria democràtica, cap de les dues famílies ha rebut disculpes ni reconeixement formal del Ministeri de Defensa o de l’Estat. La Cristina considera “imprescindible” que es reconegui que es van fer coses malament, no només per les seves històries sinó per les “moltíssimes vides estroncades i famílies destrossades” que s’amaguen darrere de les xifres de la investigació del documental. “No busquem venjança ni un cap de turc, el que volem és respecte, que s’obrin arxius, que es trenquin silencis i es reconegui el mal que s’ha fet”, insisteix la Berta.
Procés de reparació
Participar en el documental ha estat, per a totes dues, un punt d’inflexió. No només per fer públic el que van viure, sinó també perquè els ha permès trobar-se amb altres famílies que han passat pel mateix. “Necessitava parlar amb gent que m’entengués” diu la Cristina. D’aquesta necessitat n’ha nascut un grup de suport de familiars víctimes de la mili, amb l’objectiu de recollir casos, obrir arxius i exigir reconeixement institucional.
A través del correu veu.victimesmili@gmail.com, conviden altres afectats a compartir la seva història i omplir un formulari de recollida de dades per fer força davant les institucions.
