Acaba la temporada i els equips fan balanç. Uns riuen pels èxits aconseguits i d’altres ploren les derrotes. Fins aquí tot normal. És el joc. És l’esport en la seva màxima essència.
Ara bé, sembla que ens estem acostumant a veure amb una certa normalitat clubs que compren places a categories superiors en detriment d’aquells que les han guanyat al camp o la pista i que, per diversos motius, la gran part econòmics, no poden mantenir-se al nivell assolit. Que això succeeixi és culpa, sobretot, dels estaments federatius, que com a òrgans reguladors que són ho permeten. A cas no beneficia als més poderosos? No suposa un greuge comparatiu cap a la resta? No és èticament reprovable per a una entitat esportiva? No va en contra de la naturalesa d’això que anomenem esport? Els exemples recents són incomptables i en tota mena d’esports, amb el futbol com a màxim exponent negatiu, per variar. I, en aquest cas, l’esport professional i l’amateur no difereixen tant. Les ganes de millorar, de ser més competitius i marcar-se objectius ambiciosos és bàsic per gaudir de l’esport, sempre i quan es faci sobre el terreny de joc. Per lluitar contra això cal tenir molt clar que avui en dia tan sols tiraran endavant aquells clubs que apostin pel planter com única via per competir. D’altra manera, és abocar-se al fracàs d’aquells que volen viure per sobre de les seves possibilitats. AXEL CAMARASA és redactor d’esports de Cugat.cat
