A Sant Cugat parlar d’habitatge és parlar d’una ciutat cada cop més difícil d’habitar per a molta gent. Els preus del mercat fa anys que expulsen centenars de famílies. Per això l’habitatge públic hauria de ser una garantia, una eina que assegura que tothom pugui viure amb dignitat a la seva ciutat. Però què passa quan és precisament l’habitatge públic el que falla?
Durant les darreres setmanes hem visitat fins a deu promocions de PROMUSA i hem parlat amb veïns i veïnes d’uns 250 habitatges. I ens hem trobat una situació del tot indigna: les incidències, desperfectes i manques de manteniment són generalitzats.
Cisternes que no funcionen. Humitats que s’allarguen durant mesos. Filtracions d’aigua cada cop que plou. Talls recurrents d’aigua calenta. Finestres mal segellades. Aïllaments deficients. Factures energètiques desorbitades. Ascensors que deixen persones amb mobilitat reduïda atrapades a casa seva. Hem recollit més de 160 incidències greus.
El pitjor de tot és que darrere d’aquestes xifres hi ha vivències molt concretes: famílies que han de posar galledes al menjador quan plou, veïns que conviuen amb fongs a les parets o persones que han d’escalfar aigua als fogons per poder-se dutxar.
A tot això hem de sumar-li una sensació compartida per desenes de llogaters de PROMUSA: la por de queixar-se. Por de reclamar pugui tenir conseqüències en el contracte o en la renovació. Por de perdre un habitatge que, malgrat tot, saben que difícilment trobarien en el mercat privat. I això és el que passa quan el dret a l’habitatge es converteix en una relació de dependència i no en la certesa de tenir un dret garantit.
Per tot plegat vam presentar una moció al ple, exigint millores, inversions estructurals i un tracte digne als llogaters. L’habitatge públic hauria de ser exemplar, per tant, no pot ser que l’empresa pública ofereixi pitjor condicions que el mercat lliure o el tracte d’un gran tenidor. Per a sorpresa de la majoria dels
grups de l’oposició, aquesta moció no va prosperar, ja que el govern de Junts i ERC es va quedar còmodament en el “no” mentre aprovava la seva pròpia proposta de resolució del conflicte, defugint el debat públic.
Sigui com sigui, nosaltres continuarem exigint un pla d’inversions efectiu i un calendari públic d’actuacions previstes, una gestió d’incidències amb terminis reals de resolució i un control molt més estricte de les empreses externalitzades de manteniment i, sobretot, una dignificació del tracte als llogaters. Perquè l’habitatge públic no pot ser un pedaç ha de ser una garantia de dignitat.
MARCO SIMARRO és portaveu de la CUP
