Llorenç Santasusagna
Vas viure a Barcelona durant molts anys. Com recordes la teva infantesa amb la família?
Vivíem en una família molt humil. Nombrosa, perquè en la mateixa vivenda hi vivien els pares, els germans, els oncles i els avis, estàvem molt atapaïts, era Ciutat Vella. Érem molt feliços, però vivíem en unes condicions, diguem-ne, poc confortables. La vida familiar era molt propera, perquè allà a la taula ens trobàvem tres generacions i cadascú podia explicar la seva història. Jo soc el gran de tres germans, i amb ells també ens portàvem molt bé. A la família ens han transmès els valors de l’estimació, l’educació, el respecte, la humilitat, i això s’ha transmès també als nostres fills.
Trobes a faltar alguna cosa d’aquella etapa?
El pare. Ens va deixar farà gairebé 30 anys. Era un referent per a mi, i m’estimava molt. Jo era el gran, notava que hi tenia una relació més propera que amb els meus germans. Ell era fuster i jo l’ajudava, l’acompanyava a portar els mobles, a vendre… tot això mentre estudiava el batxillerat nocturn. Tots ens ajudàvem, perquè feia falta. Una altra de les meves funcions era cuidar-me dels meus germans quan anàvem a l’escola, tenia una mena de responsabilitat familiar. Són valors que vaig viure a casa i que els hem transmès als nostres fills.
L’any 1995 és un punt d’inflexió perquè arribes a Sant Cugat. Què et va fer decidir per fer aquest pas?
Per una banda, la qualitat de vida de Sant Cugat i, per l’altra, un company de feina, l’Antoni, que feia un any i mig que estava buscant marxar de Barcelona. Jo primer deia el Maresme, pel mar, però la meva dona, la Begonya, deia que ni parlar-ne, que ella no es movia de Barcelona. Però aquest amic meu va trobar feina a Sant Cugat i em va presentar un projecte d’un edifici plurifamiliar, amb 20 veïns, zona amb jardí, amb piscina, a la zona del Parc Central, que just s’estava edificant en aquella època. Em pensava que la meva dona no voldria, però quan li vaig ensenyar, em va dir que això estava bé per la nena, que llavors tenia 4 anys.
Un cop instal·lat a la ciutat, et comences a implicar de seguida en entitats locals. D’on neix aquesta vocació tan associativa?
Jo crec que és innat. Soc una persona extrovertida, m’agrada ajudar, m’agrada l’associacionisme. Vaig començar a l’AMPA de l’Escola Catalunya, després vam crear el futbol base del Mira-sol, on hi teníem el grup del Gerard, el meu fill, que juntament amb un grupet jugaven força bé. Allà un pare feia d’entrenador, l’altre de directiu… ens ho fèiem tot nosaltres. Al cap de dos anys, el Sant Cugat FC ens va trucar per si volíem anar allà. Li vaig dir al meu fill, que aleshores era aleví, i hi va estar d’acord. Allà sabien que jo era de la directiva del Mira-sol, i em van preguntar si volia formar part de la del Sant Cugat FC. Jo, al principi, vaig dir que no, que si formava part de dues juntes alhora no entraria a casa, que em fotrien fora, i em van dir que, aquí, només serien dues reunions l’any. Ara ja portem 20 anys i les dues reunions anuals la meva dona me les recorda sovint.
També vas vincular-te a la política en les municipals del 2015…
Sí, correcte. Em va trucar la Mercè Conesa perquè formés part de la seva llista, i li vaig dir que encantat. Jo era independent, mai he estat afiliat a cap partit polític. Em vaig presentar i no vaig sortir per un regidor, i aquesta va ser la meva aparició al món de la política. Des de llavors he tingut propostes per formar part de llistes de diverses eleccions, de diversos tipus, i la meva resposta sempre ha sigut que no. Sempre m’ha agradat molt la política, treballar pel meu país i per la meva ciutat, per les entitats i pels clubs, però el que no m’agrada és que sota el paraigües de la política hi ha determinats agents i estaments amb unes maneres de fer que jo no hi combrego. Mentre això segueixi així, jo no hi aniré.
Quins diries que han estat els moments clau o decisius del Sant Cugat FC durant la teva presidència?
Crec que el moment clau va ser trobar una junta amb moltes ganes de treballar, que s’estimava molt el club. Hi havia membres que, encara avui dia, hi són, que ja portaven més temps que jo i que teníem la voluntat i interès que aquest club creixés una miqueta i es pogués posar a l’alçada del que havia de ser. Una altra etapa va ser arribar a trobar-nos amb una coordinació esportiva tremendament extraordinària, que això també ens ha fet créixer. A més, tant amb el directiu de Junta com amb l’esportiu hem tingut molt bona sintonia, sempre hem tingut la mateixa visió del que volíem que fos un club, tant a nivell esportiu com social com econòmic. Pel camí que hem anat trobant, molt bons entrenadors, famílies i jugadors, però els fonaments es fan configurant una junta potent de la qual molts encara hi som.
Has participat a la Federació Catalana de Futbol i, més recentment, has pogut anar a gaudir de la final de la Supercopa a Aràbia. Què representa el fet d’haver arribat a assolir aquestes fites, aquestes experiències?
Doncs un orgull. Quan la Federació Catalana em demana participar jo tinc clar que els clubs són la Federació i que, per tant, un dels estaments on he de treballar és aquest. Vaig formar part de la comissió gestora, primer com a vicepresident i, després, com a president. M’hi vaig obrir moltíssim. Ocupar el càrrec de president en funcions durant aquests 15 dies és una cosa extraordinària que no oblidaré en la meva vida.
Haver anat a Aràbia, això a la Supercopa, doncs pots imaginar, és una experiència extraordinària. Soc culer, la meva mare té el número de soci 400 i pico. Anar representant a la Federació Catalana, conèixer un munt de gent, sempre treus contactes, per la meva manera de ser, i estem treballant en projectes nascuts de fa sis dies. Sempre estem amb coses profitoses, més enllà del lleure, i com no, de gaudir d’aquest triomf final.
T’agrada anar a buscar bolets, ballar sardanes, fer bricolatge i jardineria… tens temps per fer totes aquestes coses?
Jo voldria que el dia tingués més hores, però això és impossible. Tinc temps, però a vegades el mal utilitzo, perquè l’ocupar aquest temps vol dir que deixo d’atendre, per exemple, l’entorn familiar. Admeto públicament que no li presto el temps que voldria, però clar, la meva dona sap que soc molt vitalista, que tinc moltes passions, que m’agrada fer moltes coses. En faria més si tingués més temps.
Algun somni, alguna assignatura pendent?
Poder viure en una societat més humana, respectuosa i, sobretot, menys egoista. El que demano és que tothom posi el seu gra de sorra i intenti col·laborar perquè puguem viure tots plegats en una societat millor i poder transmetre als nostres fills una altra imatge.
Més enllà d’això, vull seguir treballant pel Sant Cugat FC i fer-lo cada dia més gran i millor, especialment enguany amb el 110è aniversari de la seva fundació.
