Lluís Fàbregas
Has viscut tota la vida al carrer dels Marges. Quins records en tens, d’aquella casa durant els teus anys d’infantesa?
En tinc molts! Hi vaig viure amb la meva mare, la meva àvia i el meu germà. Jo feia més vida amb la meva àvia, perquè la meva mare treballava tot el dia. Al pati sempre hi teníem animals, canaris, gossos, gats… A més, aquell pati és molt tranquil. És ben a prop del xivarri de Quatre Cantons però, en canvi, com que aquell pati queda envoltat d’edificis, d’alguna manera queda aïllat i, de cop, hi ha silenci. I s’hi està molt bé.
I de Sant Cugat? Com el recordes?
Era molt poble, molt petit. Quedaves aquí al costat amb els amics, caminaves una mica, no te n’adonaves i ja sorties de Sant Cugat. Ara és enorme. Abans també jugava a les places o a les pistes de Sant Francesc, al carrer, vaja. De petit estava al carrer, per una banda, i amb la meva àvia a casa, per l’altra.
Una de les coses que més t’ha marcat és haver-te criat amb la teva àvia. Per què?
Perquè la meva àvia era una fanàtica del cinema, i gràcies a ella vaig veure molt cinema clàssic. Teníem un reproductor de vídeo Beta i amb el meu germà vèiem pel·lícules mítiques de Hitchcock, Conan o pel·lícules de terror. Recordo que la meva àvia, a vegades, em donava 300 pessetes i em deia que anés a agafar una pel·lícula al Videoclub Rusiñol. Al principi ho agafàvem amb Beta, després ens vam comprar un VHS, i per això em va marcar. Quan miràvem pelis de terror, de petit a vegades m’espantava molt, i la meva àvia m’explicava que tot era mentida, que hi havia una càmera, un director, i com funcionava tot. Crec que, si no hagués fet tanta vida amb la meva àvia, potser no m’agradaria tant el cinema i no m’hauria dedicat a tot això.
Tot això en una època en què vas anar a l’escola, al Pins.
Sí, va ser una època molt guai. Quan hi arribaves, era una mica com un oasi. Tu tenies una escola, hi havia un galliner, un bosc… Vaig tenir molta sort d’anar a una escola així. Inclús, algun cop fent gimnàs et trobaves un pagès amb les ovelles pel camp de dalt, i això era molt xulo.
Eres bo estudiant?
No. Em portava bé, però no estudiava ni feia els deures. Vaig deixar d’estudiar als 16 i em vaig posar a treballar a la pastisseria La Lionesa, del carrer Valldoreix, que portaven la meva mare i el Ton. Allà hi vaig començar netejant, i poc a poc vaig anar fent. Ajudava els dies de panellets, per exemple, i feia algunes fornades. És una feina molt dura, i aquí va ser quan em vaig plantejar si volia fer això tota la vida. M’agradava, però no m’hi veia per sempre, i vaig estalviar per pagar-me la matrícula d’un curs a l’escola Micro Obert. Sempre havia tingut ganes de fer cinema, televisió, o alguna cosa on pogués agafar una càmera i fer vídeos. I ostres, aquí vaig fer tot el que no havia fet mai a EGB, estudiava, feia els deures… treia notables i excel·lents.
A partir de quin moment comences a treballar de la teva professió?
Des de Micro Obert tenien molt contacte amb productores de cinema, i ens avisaven als alumnes quan hi havia alguna cosa, sense cobrar, eh? El primer que vaig fer va ser amb el director català Antoni Ribas, una producció discreta que es deia ‘Centenari’, dedicada al Barça. Després vaig anar gravar uns dies de making of d’una pel·lícula del Balagueró, que en aquella època ens feia un seminari, a l’escola. He fet altres coses de cinema, però el més gros va ser participar en un rodatge d’Almodóvar, ‘La mala educación’. La gran majoria es va gravar aquí a Catalunya, i hi vaig estar carregant i descarregant camions, netejant els sets perquè s’hi pogués instal·lar l’atrezzo… malauradament res de càmera, tot i que m’hagués agradat. Allò sí que era una producció gran. El curiós és que, quan vaig acabar el rodatge d’Almodóvar no em va tornar a sortir més feina de cinema.
I aquí és quan vas provar la tele?
Sí. Vaig estar tres mesos parat, estant a la pastisseria, treballant i buscant, fins que vaig provar sort amb Teletaxi TV. Hi gravava videoclips d’alguns grups amateurs. I el 2004 vaig començar a TV Sant Cugat. La primera etapa de la televisió encara la combinava amb la pastisseria.
Què és el que t’omple més de dedicar-te a la comunicació de proximitat?
Bastantes coses. Per començar, la comoditat, no m’he de desplaçar molt lluny per gravar i tinc més temps per dedicar a les gravacions. Però el que més m’agrada és el fet de conèixer l’entorn. Hi ha gent que viu en ciutats o en llocs que no coneixen ni el que passa ni la seva història. Jo, dels 16 als 19 no feia vida a Sant Cugat, en feia més a Barcelona, però gràcies a començar a treballar a Televisió Sant Cugat, vaig conèixer tota la història del poble i les entitats i vaig pensar, ostres, no és només una ciutat rica. És rica econòmicament per a alguns, però també és molt rica en altres coses que no són l’economia. També, molta gent, quan em veu pel carrer, em para i em diu, ostres, aquell vídeo que vas fer, m’han vist, tal, i això és guai, tenir aquest retorn directe.
Ets membre fundador de la penya Se Monta, la primera penya de Festa Major de Sant Cugat. A què us dediqueu?
La idea va sorgir perquè molts dels meus amics i jo som de pares de fora de Catalunya, i en algunes parts existien les penyes de Festa Major. Ens explicaven com de bé s’ho passaven i vam dir, ostres, per què no ho fem aquí? Vam crear una penya que participa als actes de Festa Major, i anem tots els dies amb una samarreta groga. Més tard es van anar creant altres penyes, algunes que només participen en el concurs d’arrossos.
Vas jugar a futbol?
Sí, vaig ser porter de futbol sala, primer amb l’Olimpyc Floresta i després al FS Sant Cugat. A l’Olimpyc hi vaig anar perquè la meva mare tenia moltes amistats a la Floresta, però allà era porter suplent, no jugava gaire. En un moment determinat, uns quants de la Floresta se’n van anar a Sant Cugat; recordo que em van dir que no hi havia porter, ho vaig provar i allà sí que vaig jugar molt. Més tard vaig estar a la Penya Blaugrana, aquí com a jugador, no com a porter.
Tu tens un somni pendent, no?
En tinc diversos, però un de gros que vull fer és anar de viatge als EUA i veure indrets on s’han gravat pel·lícules importants. Ho he estat mirant, i he descobert que hi h llocs que no existeixen, que eren platós, com per exemple la casa de ‘Psicosi’. Però anar a veure altres indrets m’agradaria molt, des de Filadèlfia, Nova York… tot i que també es podria fer una bona ruta per Europa. A Itàlia, per exemple, hi ha molts llocs macos on s’han gravat pel·lícules.
Reconeixes que et preocupa que tot va molt ràpid, però alhora ets una persona optimista…
Sí, tot va molt ràpid, i treballant als mitjans de comunicació encara te n’adones més. Però sempre penso allò que es diu, que podríem estar pitjor. Tots ho hem passat malament en algun moment, i penses, ostres, tal com estava aleshores, ho he treballat i ara estic millor. A més, mai saps com estaràs demà, i per això penso que s’ha de valorar el que es té.
