L’Estat espanyol governa amb una minoria que se sosté, en part, perquè la realitat del neofeixisme amenaça la democràcia. És un exercici per triar entre el dolent (PSOE-Sumar) i la barbàrie (PP-VOX), amb els seus respectius Ábalos, Errejón, Abascal o Vito Quiles com a símbols d’un sistema que hi resisteix, però que supura per la ferida.
Això ens ha portat a una situació curiosa: un PSOE que actua com si estigués a l’oposició, cosa que significa que s’escora lleument cap a l’esquerra. Ho veiem reflectit a les tímides passes cap a la desprivatització de la sanitat, les mesures insuficients per controlar les màfies immobiliàries, l’oposició als tecnofeixistes, les mirades temoroses cap a Trump sense aixecar massa la veu, les condemnes insuficients al genocidi a Gaza, l’oposició tímida davant del que ha succeït a Groenlàndia i Veneçuela, o la regularització massiva d’immigrants. El PSOE mira a l’esquerra com quan és a l’oposició, i és que, d’alguna manera, ho és.
A això se suma la incapacitat, des de l’Espanya castissa i colonial, per comprendre l’actualitat en clau catalana i l’auge del nou nazisme català, reflectit a Aliança Catalana, que marca l’agenda ideològica de Junts al Congrés dels Diputats. Mai abans l’odi a l’immigrant havia tingut un suport social tan elevat.
Aquest odi és fruit també d’anys d’abandonament institucional per part de la dreta i de la socialdemocràcia: als barris, al món laboral, a la justícia. Tot això passa en una època en la qual pensar comença a estar mal vist, i les mesures contundents —nascudes del populisme i la barbàrie— estan de moda. És el ressorgir del feixisme capitalista (valgui la redundància i la contradicció), impulsat tant per la realitat interna com pels qui raonen el món al nivell dels experiments de Pvàlov, o pel plaer morbós de veure com l’ICE als Estats Units col·loca manilles a un nen de sis anys, assassina activistes o dispara al ventre d’una embarassada. Aquesta caiguda de màscares i descomposició del sistema mundial es presenta com una realitat aclaparadora, que deixa l’esquerra i la socialdemocràcia en una posició de resistència més que no pas de poder, encara que governin.
A tot això s’hi suma una dreta que no necessita raonar per parlar: només li cal un altaveu des d’on escopir odi. I una gran part de la societat els accepta i celebra així, en el seu estat més primitiu i larval.
Els propers anys seran, doncs, un exercici de resistència per als qui tenim memòria i sabem què és el nazisme, el feixisme i el capitalisme repressor. Ens preocupa veure com moltes persones de les noves generacions estan condemnades a repetir les errades que tanta sang i patiment causaren en el passat.
Per una qüestió generacional, molts veuen Hitler, Mussolini o Franco tan lluny com nosaltres veiem Napoleó. Han construït un relat que blanqueja el feixisme, propi d’una societat que pateix l’oblit més tenaç. Errors que, només donant-nos un petit passeig per les xarxes, comprovem que es repeteixen, empesos per algoritmes que ens condueixen cap a una societat distòpica marcada pel tecnofeixisme.
La resposta a tant despropòsit segueix sent la resistència —global, local, intel·lectual, emocional, econòmica—. No existeix una única resposta ni una única anàlisi de la realitat, però sí la convicció de què només l’empatia i una avaluació moral, ètica, intel·lectual i científica poden permetre’ns preservar la nostra humanitat i la dels éssers que estimem per tenir un futur que no s’assembli al pitjor moment del nostre passat.
