Si surts de Gaza i, en una línia recta, passes per Sant Cugat, acabes a Mont-real o encara més enllà, potser en un poble del nord de la Xina. O bé, si se t’acut traçar una línia recta des de Caracas passant per Sant Cugat i continues, acabes en un barri de Kíiv. Aquí som, i hem escrit un manifest per viure en democràcia que ho diu ben clar: El món que ens està tocant viure es caracteritza per la confrontació entre democràcia i autoritarisme. Sant Cugat del Vallès i el món són al mateix lloc.
Continua el manifest: És el respecte a la pluralitat i diversitat social, l’accés als serveis públics bàsics, la política fiscal, la capacitat de diàleg i negociació entre diferents, el reconeixement de la diversitat territorial, la divisió de poders i, sobretot, la convicció de què totes les persones, amb independència d’origen, religió, sexe, llengua o filiació política són substancialment iguals en drets i deures.
Si caminem per Sant Cugat ens trobarem amb els nostres, amb aquells que han de sentir-se defensats per nosaltres del cop fosc que entra per la dreta i que demanen: «més comunitat, més referents i menys solitud». En sentir això percebem amb emoció que el nostre Manifest per viure en democràcia s’agermana amb el manifest llegit pel col·lectiu LGTBI+ El Galliner el dia 26 de juny a la plaça de Barcelona: «Sant Cugat també és nostre.» Saben què diuen: «A Sant Cugat, ser LGTBIQ+ encara és, massa sovint, sinònim d’invisibilitat, de silencis incòmodes, de mirades que jutgen o d’una manca de referents.»
Aquí en percebem l’essència: nosaltres, com a grup que proposa un Manifest per viure en democràcia, portem la vocació de desaparèixer al centre; som una trobada, una abraçada i un comiat. En canvi, El Galliner busca desenvolupar la seva identitat, cerca el reconeixement d’aquesta identitat i perdurar, orgullosament, dins del nostre poble.
Reconeixement o redistribució? (polèmica Fraser/Butler). «Quan has de concentrar totes les teves energies a sobreviure, a arribar a final de mes, a no ser deportada, a no perdre la feina… ser qui ets queda ajornat indefinidament.»
El Manifest per viure en democràcia, quan parla d’igualtat en drets i deures, està parlant d’això. Per posar un exemple vingut de la pax americana: «Ho sento, la quimioteràpia de la seva filla no està coberta pel seu Medicare.» La sanitat pública és llibertat o, si es vol, l’única possibilitat democràtica.
Dins d’aquesta trobada analògica amb els valuosos veïns d’El Galliner hi ha una última diferència: l’activisme és antifeixista en la quotidianitat; en canvi, un manifest titulat Per viure en democràcia pot generar una perspectiva aèria, una línia del temps imaginària, una perplexitat històrica que, de sobte, busca el consens. En qualsevol cas, som da mesma luz do mesmo andar.
L’altre lloc que no és el poble: Vivim una onada creixent d’extrema dreta que normalitza la violència i el discurs d’odi contra el nostre col·lectiu a les xarxes. Aquí també ens hi veiem. El Manifest per viure en democràcia diu: les xarxes socials, que aquestes mateixes elits controlen, s’estan convertint en un mitjà que ha substituït la informació i el debat pel soroll i, moltes vegades, per les fake news o notícies falses. Han esdevingut un mitjà molt apropiat per transmetre els discursos d’odi i confrontació.
És estrany, però les dades que regales quan navegues per les xarxes són valuoses per a les companyies que venen coses, menjar de mala qualitat o audiòfons que no es veuen, però són encara més útils per a aquells que concentren, en paraules extretes de la teva pròpia intimitat però sense un mínim de seny, sentiments d’odi.
Alex Karp, CEO de Palantir, diu que és molt menys rendible un ésser humà durant els gairebé vint-i-cinc anys que necessita per formar-se que un bon programa informàtic que aprèn de pressa. És un principi nazi, un feixisme a l’estil de Marinetti als anys trenta, quan va posar la velocitat i les màquines per damunt de les dones, i de la covardia que demostren.
La no-reconeixença del gènere és el mateix, i els qui la practiquen seuen en unes quantes cadires del nostre ajuntament. El que passa és que cal tractar-los com a bojos i, si entres al drap, els extrems es toquen. Això que «els extrems es toquen» és una frase vantatgista i alienant; no s’hi pot raonar…
Karp diu que, si hi ha alguna cosa que uneix de debò una societat, és l’agressió. D’això tracta una tesi filosòfica que va fer en una universitat alemanya i que, segons diu, va ser revisada per Habermas, el filòsof de la comunicació dins la vida. Quanta fatiga senten molts alemanys per la culpa, i com comprenen allò que uneix el poble israelià. Karp és jueu; per això va venir a Europa a fer la seva tesi. Ha treballat per al Mossad des de sempre.
Estan bojos, i potser necessitem abraçar-nos amb molta gent en aquest poble. Tot és nou i és millor saber de què va. Unim-nos en un manifest o en diversos manifests; manifestem-nos per veure’ns i reconèixer-nos. Les imatges de les xarxes socials no fan olor.
RAMON COSTAFREDA és activista d’En Comú Podem
