És un dia qualsevol en la vida d’en Marc Cutillas Terribas. Quan arriba l’hora, agafa les seves coses i se’n va cap a la Masia Can Ametller, el restaurant on treballa de dimarts a dissabte de les 13:30 a les 16:30. Ara ja fa tres anys que hi és, i allà hi serveix el pa, les olives, recull plats i pren nota, entre d’altres. Explica que està molt a gust amb els seus companys, i que s’esforça cada dia per fer-ho el millor possible.
En Marc té síndrome de Down, però això no l’impedeix tenir una vida molt autònoma. Aquesta, en gran part, és gràcies a l’educació que li han donat els seus pares, que tenen molt clar que ara, amb els 26 anys del seu fill, ja l’han de tractar com el que és: un adult. La seva mare, Mònica Terribas, explica que “se l’ha de fer responsable, hi ha dies que l’has d’apretar, perquè no està al 100% del que ell pot fer, però també donar-li la llibertat i l’autonomia perquè s’equivoqui”. Un equilibri “complicat”, però que tant ella com en Sergi Cutillas, el pare d’en Marc, van superant cada dia: “procurem ensenyar-li totes les eines perquè pugui tirar endavant ell sol quan ja no hi siguem”.
Més enllà de la feina, però, en Marc no es queda a casa, sinó que omple el seu temps amb mil activitats diferents, des de ioga, pàdel i classes de guitarra fins a activitats més rutinàries com anar al supermercat amb la seva mare o anar a prendre unes braves amb el seu pare. Per a ell, la família és molt important, i sobretot, que estiguin tots bé. De fet, quan hi ha algun conflicte entre ells, sempre intenta arreglar-ho i posar pau, ja que ho considera un pilar fonamental. Més enllà de relacionar-se amb la família, però, l’important per la Mònica i en Sergi és que el seu fill aprengui a relacionar-se amb el seu entorn: “la gràcia de la vida del futur del Marc és que ell tingui el seu grup d’amics, igual que nosaltres hem tingut el nostre”. En aquest sentit, expliquen amb un somriure l’amistat que ha establert en Marc des de ben petit amb la Gemma i l’Aina, dues noies amb qui queda sovint per sopar i passar l’estona.
Una lliçó de vida
La Mònica i en Sergi tenen clar que, haver tingut en Marc com a fill, “és una lliçó de vida que només la pot entendre qui passa per això“. Expliquen que, des de fora, s’han trobat amb gent que els ha fet “comentaris absurds sobre el tema de la paternitat i maternitat d’una persona amb capacitats diferents de les de la majoria”, però que, en canvi, ells dos veuen cada dia a famílies amb problemes “gravíssims” de cara a l’educació que donen als seus fills.
Per a ells és una gran sort haver tingut en Marc i, de fet, quan va complir els 18 anys, li van agrair la vida que els havia donat fins aleshores, perquè durant tot aquest temps no han parat d’aprendre d’ell: “has d’oblidar-te de quins són els sostres d’una persona com en Marc, perquè no saps quins seran. Cada persona és diferent, és igual que tingui síndrome de Down o que sigui, presumptament, normal, que no ho som cap de nosaltres. Has de deixar que et sorprenguin, i a nosaltres, en Marc, ens sorprèn cada dia”.
En Sergi també creu que, el fet que en Marc el veiés amb la cadira de rodes, també l’ha ajudat molt, ja que això li ha servit per explicar-li que cadascú té unes capacitats determinades: “igual que el pare no camina ni pot pujar escales, tu hi ha coses que no pots fer. En canvi, n’hi ha moltes altres que sí que pots fer i altra gent no”.
Són conscients que en Marc és un nen privilegiat i que ha viscut en un entorn sense massa dificultats, però expliquen que tampoc li han volgut donar tot fet, sinó que han volgut que s’enfronti a determinades experiències perquè aprengui a superar-les i a tirar endavant de manera autònoma, ja que això l’ha fet créixer. Tots dos coincideixen en el fet que, si haguessin de tornar enrere, molt probablement tornarien a fer les coses de la mateixa manera. De fet, tenen molt clar que, quan ells no hi siguin, en Marc se’n sortirà, i serà feliç perquè, malgrat que la vida no sigui fàcil, saben que té les eines per tirar endavant i ficar-se tothom a la butxaca: “fa que la gent se l’estimi al cap d’un quart d’hora de conèixer-lo”. I si, com a pares, volen una prova que ho estan fent bé, només cal que escoltin l’optimisme d’en Marc: “Soc feliç per mi mateix. Anirà tot molt bé“.
