Marcel·lí Massafret
Vas néixer a Sant Vicenç de Castellet, però fa molts anys que vius a Sant Cugat. Què t’hi va portar?
Sí, vaig néixer a Sant Vicenç el 1958 i, des dels 28 anys, ens vam començar a desplaçar per motius de feina. He viscut a Sant Cugat 35 anys i m’hi va portar dues coses. La primera, l’educació dels meus fills, que pràcticament són nascuts aquí, ja que hi havia una escola que em cridava molt l’atenció, l’escola Avenç. La segona és el fet que jo, pràcticament des del mateix dia que es va obrir el CAR, en vaig ser preparador físic i entrenador. M’agrada viure allà on treballo i on els meus fills es formen com a persones.
La teva infància, però, va passar a Sant Vicenç?
Sempre. La meva infància, la meva adolescència, els millors anys de la meva vida han passat a Sant Vicenç. En tinc un bon record i ara, gràcies a Déu, si la salut m’ho permet, quan em jubili aquest febrer tornaré al bàsquet que m’ho va donar tot, que és el bàsquet del meu poble, i els ajudaré amb els petits, amb els entrenadors. No agafaré cap equip, però sí que estaré ajudant-los amb el que necessitin.
Quin va ser el teu primer contacte amb el món de l’esport?
El meu primer contacte va ser jugar al carrer. Crec que actualment s’ha perdut l’espontaneïtat que donava, l’esport ha passat a ser massa controlat. Abans, quan jugàvem, havíem de ser altament creatius i improvisadors. No teníem el material que hi ha ara, i nosaltres jugàvem, per exemple, al futbol, amb ampolles de lleixiu plenes de paper, i allò rodava.
Podem dir que has fet de la teva passió la teva professió?
Sí. A mi l’esport m’ha agradat molt sempre, moltíssim. Però igual que m’agrada molt el teatre i m’agrada molt la música. El que més m’ha colpit del meu poble han sigut els mestres que jo he tingut, perquè han estat excel·lents. Van ser ells qui em van fer enamorar de l’ensenyament, sobretot l’Àngel Mauriz, que va ser un professor que lligava molt l’esport i les matemàtiques, va ser el que va fer-me adonar que el que m’agradava era ensenyar. Aquest va ser el detonant. I, a partir d’aquí, l’esport era el que per mi era més fàcil de fer. Vaig estudiar INEF, que era una carrera que acabava d’aparèixer a Catalunya.
Com t’acabes especialitzant en la preparació física?
L’esport és una eina educativa en un temps i és una professió en un altre. Per tant, el que hi ha en l’esport són entrenadors, no hi ha preparadors físics. L’entrenador, en funció del moment, es posa una gorra o se’n posa una altra. Es posa la gorra tàctica quan toca fer pista, o es posa la gorra de la preparació física, que va molt més enllà del gimnàs, perquè és treball condicional. Jo vaig fer això perquè, realment, jo soc entrenador, i per tant l’entrenador té capacitat, sobretot si has fet INEF i has estudiat això, de fer diferents papers en aquesta auca, que és el món de la direcció esportiva a nivell de pista, a nivell tècnic.
Últimament, els futbolistes professionals tenen moltes lesions. Què és el que està fallant?
Són múltiples factors: el nombre d’intervencions que tens en un partit, el nombre de partits que fas, el temps de descans, l’alimentació… Un jugador, a la meva època, amb 18 anys era un júnior que treia el cap algun minut amb el sènior i llavors, a partir dels 20, 22, podies entrar. La competició tenia una exigència en aquells temps, ara en té una altra, i el jugador entra amb 18 anys a l’alt rendiment. A nivell de resistència, el cos d’un jugador de 18 anys està preparat, però a nivell de velocitat i de força, sobretot de força, no. Si la persona no té força, no pot córrer, no és resistent. Si a això li afegeixes l’estrès muscular, tot això és una font de lesions.
Un altre factor són les seleccions. Quan un jugador va a la Selecció deixa de fer un hàbit que fa al club. Ell està acostumat a uns hàbits molt ferms i, de cop i volta, se’n va, en fa uns altres, després torna i això és un niu de problemes.
Tu vas ser entrenador del primer equip de la UESC?
Sí. Vaig venir a Sant Cugat i vaig pensar que podria reproduir una mica el que havíem fet al meu poble, que, per exemple, no hi havia bàsquet femení i, de cop i volta, en els anys 80, vam aconseguir fer-hi un equip que va arribar a jugar a primera B. Aquí, a Sant Cugat, vaig fracassar. Jo venia d’entrenar al Barça, hi havia estat 5 anys i ja en feia molts que estava a l’INEF i al CAR i clar, segurament la meva manera de veure les coses no la vaig saber fer encaixar. I no passa res.
Hi mantens la relació?
Amb la UESC no. Amb qui sí que he mantingut una gran relació i els estic molt agraït és amb l’Escola Avenç, perquè en el seu moment van confiar molt en una sèrie de gent de l’INEFC de Barcelona, els quals jo els vaig portar aquí, i ens ho vam passar molt bé. De fet, tinc una anècdota que crec que és molt important pels nanos. El segon any que hi érem, dos jugadors, l’Aleix i el Lluís, van anar a la Selecció Catalana Mini. L’Aleix Massot, quan va acabar la Selecció, va fitxar pel Barça. I el Lluís Armengol, que és un nano increïble, va anar a la Selecció, també. Quan va anar a provar amb el Barça es va torçar el peu en l’entrenament i no hi va poder entrar, però sinó, també ho hagués fet. Van ser els dos primers jugadors a nivell català, d’escola, que van entrar a la Selecció Catalana. És una cosa que sempre l’hem parlat i que l’expliquem a les classes, perquè és molt interessant que la gent que treballa a les escoles se senti orgullosa de treballar-hi. És on realment hauria de començar l’esport. Per això estic molt agraït a l’Avenç, perquè sempre han tractat l’esport com una matèria més dins el seu projecte.
Estàs a punt de la jubilació. En tens ganes?
En tinc ganes, sí. Ho he anat fent a poc a poc, primer vaig deixar el CAR, després la Selecció i ara deixaré la universitat. Des dels 65 cap aquí hem anat deixant coses, i en tinc ganes perquè en vull fer d’altres, no vull estar sense fer res. Primer de tot, vull tornar a l’esport tot el que m’ha donat. També, una de les coses que he recuperat és l’esperit del meu avi, que era pagès. Els meus avis i els meus pares han conservat la terra que tenien, i podré estar a Rellinars, que ja ho estic fent, amb l’ajuda d’un mestre de la pagesia, que és el veí, i que m’ensenya com s’han de clavar les canyes, com s’han d’esporgar les coses… D’altra banda, també vull fer tot el que pugui que tingui a veure amb teatre i música, que és fantàstic.
