Com dèiem, vas néixer al carrer de Sant Medir, en un Sant Cugat molt diferent de l’actual. Quins records conserves d’aquella època?
El primer que em ve al cap és jugar amb la veïna al pati de casa. La mare no ens deixava jugar al carrer perquè deia que era molt perillós, tot i que tots els nens jugaven al carrer. Una altra cosa, per exemple, la mare em feia anar a comprar a una botigueta del carrer de Migdia que segons l’hora que hi anaves feia por perquè només hi havia un llum en tot el carrer i havíem de tornar corrents.
Quan vas decidir estudiar medicina?
Crec que amb la malaltia del pare. Quan estava estudiant a les Franciscanes el pare va caure malalt. Tot i que va morir anys més tard, crec que em va influir a l’hora d’estudiar medicina. El meu avi era pagès, d’aquí de Sant Cugat, el meu avi matern era sastre i la meva mare modista, jo vaig ser la primera a estudiar medicina.
I què et va atraure de la psiquiatria, aquesta especialitat que ara està tan d’actualitat?
Ja quan estava estudiant a l’hospital, l’assignatura de psiquiatria que l’impartia un catedràtic excel·lent, el doctor Costa, em va atraure molt. I com que podíem anar al servei a fer pràctiques vaig començar per aquí i allà vaig seguir.
Una de les teves experiències laborals va ser la de secretària mèdica de Cal Garriga.
Cal Garriga va ser, si no m’equivoco, el primer lloc que hi va haver amb diversos especialistes. Hi havia un traumatòleg, un dermatòleg, ho va muntar el Garriga. I jo estava fent de secretària allà quasi tot el temps que vaig estar fent la carrera. Un any ho vaig combinar amb un canguratge a un nen acabat de néixer, i després vaig fer molts anys de secretària a Cal Garriga.
I què t’han aportat totes aquestes experiències abans d’exercir la teva professió com a tal?
A Cal Garriga, per descomptat, vaig aprendre a escoltar la gent, a atendre, a ser amable, a veure que hi ha diverses maneres de patir; és a dir, que hi havia gent que venia amb pressa perquè li semblava que es moria i en realitat no els hi passava res. N’hi havia d’altres que no es queixaven, però potser s’havia d’anar amb més pressa. I amb el contacte amb la gent doncs també un altre punt de vista.
Les guàrdies de 24 hores formen part de la vida dels professionals de la sanitat. Com les recordes aquells anys a l’inici de la teva carrera?
Amb molta por al començament, perquè clar, ets novella. Hi havia dies que no sabia si dormir una estona o no. Una nit, recordo, em vaig despertar pensant que m’havien avisat per una urgència. Quan vaig baixar em van dir ”on vas?” i els hi dic ”que no m’acabeu de telefonar?”. És a dir, no m’havien ni telefonat que jo ja estava baixant perquè ho havia somiat.
Com valores l’estat actual de la sanitat a Catalunya i a l’Estat, ara que és un moment amb tantes reivindicacions? La ciutadania entén què està passant?
De vegades, quan miro una sèrie d’aquestes d’hospitals on apareix un pacient que no pot pagar l’estada i l’han de fer fora, penso que la gent no valora prou que aquí quan entres per la porta de l’hospital, de moment a l’entrada, no et fan fora pel fet de no pagar aquell servei públic.
És a dir, hi ha coses que potser no valorem prou perquè les tenim i les donem per descomptades. Ara mateix és veritat que hi ha molta pressió i que s’estan privatitzant serveis que, probablement, no s’haurien de privatitzar. Crec que també cal valorar que a Catalunya hi ha una manera diferent de gestionar la sanitat, basada en entitats sense ànim de lucre.
Evidentment, això no vol dir que no s’hagi de supervisar més, que no calgui més transparència o que no s’hi hagi d’estar al damunt; tot això és necessari. Però és una manera de fer que també té valor. En un moment en què no només la sanitat, sinó molts altres serveis, es poden perdre, crec que és important batallar per defensar-los.
Com diries que ha canviat la mirada de la societat sobre la salut mental?
Jo crec que, precisament perquè ara es valora, ha crescut la demanda de tractaments. No és que hi hagi més maltats, és que es demana atenció.
Sempre has estat molt vinculada als moviments socials. Com neix aquest compromís amb causes solidàries com les que tens amb Nicaragua o contra la guerra?
Jo diria que tot comença quan, de sobte, em noto massa tancada a casa estudiant i penso: ”Ostres, és que no tot és estudiar; també he de fer alguna altra cosa”. Llavors apareix aquesta necessitat de sortir, de trobar-me amb altres persones, que no tot siguin lletres. Necessito treballar amb gent, compartir projectes i trobar-nos per dir: ”Bé, i ara què farem?”. Crec que aquesta és la constant més important al llarg de la meva trajectòria.
Ara que m’hi has fet pensar amb aquesta entrevista, m’adono que hi ha un altre element que també ha estat molt present: la dimensió intergeneracional. He tingut la sort que, quan era més jove, vaig poder treballar amb persones més grans i, ara que soc més gran, treballo amb gent més jove. Recordo especialment l’experiència a l’Ateneu, al Consell, treballant amb l’Àngel Casas, que ja estava molt retirat, però que havia estat el primer alcalde de Sant Cugat i va voler implicar-se per ajudar l’Ateneu.
I ara em passa el contrari: treballo amb gent jove, com els periodistes del Cugatenc. Aquest treball intergeneracional fa que tots hi sortim guanyant, i crec que he tingut la sort de poder-lo viure en diferents etapes de la meva vida.
Quin paper ha tingut l’Ateneu Santcugatenc a la teva vida i què és el que recordes d’aquests vuit anys que vas formar part de la seva Junta?
Va ser una etapa molt important, sobretot perquè vam veure que es podien impulsar projectes i aconseguir resultats. Una de les iniciatives que vam començar a aplicar va ser la cessió d’ús, una fórmula que potser ara és més habitual. Per a mi, aquest va ser un dels canvis més importants: que les entitats socials poguessin disposar d’espais per desenvolupar la seva feina, perquè fan una tasca necessària.
A banda d’això, també recordo especialment el canvi de seu i el contacte amb tota la gent que hi participava. De fet, jo he continuat vinculada a l’Ateneu i, fins fa un any, encara formava part del Club de Lectura de Novel·la Negra. M’agrada molt aquest gènere i m’ha permès compartir lectures amb altra gent. El que passa és que, després de deu anys, vaig pensar que potser ja tocava canviar una mica de literatura. A més, el club m’obligava a seguir les lectures proposades i això feia que llegís menys altres coses. Però ha estat una experiència molt interessant.
Dius que una de les teves grans virtuts és la de saber escoltar. Com s’aprèn a escoltar, de debò?
És difícil, és difícil. A la professió t’hi acabes veient obligada, però després t’adones que el que pensaves que havies entès potser no era exactament així, sobretot quan l’altra persona s’enfada. A vegades, per qüestions professionals, et diuen que has de vigilar, que has d’anar amb compte, i quan algú s’enfada o veus que les coses no van bé, aprens que has d’escoltar de veritat.
Ara bé, també has de tenir el cap en condicions, perquè si tens un mal dia, no escoltes res. Per tant, jo crec que és una cosa important. Jo no diria que tingui grans habilitats; m’agrada pintar, m’agrada cantar, m’agrada fer coses, però habilitats especials, no gaires. En canvi, potser sí que puc dir que soc bona escoltant.
Si poguessis parlar amb aquella nena que volia fer contents els pares i que tenia tan present el valor de l’estudi, què li diries avui?
Doncs mira, que ho hem aconseguit, hem aconseguit anar tirant endavant, però també és veritat que potser hauria faltat jugar una miqueta més. Això de jugar està prou bé, eh? I no tirar enrere coses, com per exemple cantar. Ara canto a la coral, a Cantem les 40, des de fa ja no sé quants anys, molts, i allà, com que al principi tots desafinàvem una mica, jo crec que també he après a cantar. Perquè al final és una bona cosa, cantar.
És el que jo volia també, no? Ho somiava, sí, sí, sí. Com a anècdota t’explico: jo sempre hem idealitzat molt els pares, i el meu pare sabia tocar molt bé l’harmònica. I jo volia tocar amb l’harmònica el “Tres pometes té un pomer”, i m’hi vaig estar estona intentant-ho… però no em va sortir ni de tres, o sigui que ho vaig deixar córrer. Allà em vaig adonar que potser l’oïda no era el meu fort.
Es va quedar una mica aparcat, però després, quan va sorgir la idea de la coral de Cantem les 40, quan encara treballava, em va anar molt bé per desconnectar, per descansar de la feina. I vam anar seguint, vam anar seguint, i ara ens agrada molt quan estem junts i cantem.
Creus que has complert tots els teus somnis?
Jo diria que sí. Seguim, a veure, seguim endavant. Pel que fa a lluitar, continuar endavant… no, no, no, no és com si ja estigués tot complert, com si el moment vital s’acabés. No, no és això. Complert no. És seguir pel respecte dels drets humans, que han de ser-hi, i per tant la batalla continua. Hem de seguir. La vida és això: fins que no et mors no es compleix res. S’ha de seguir, seguir, com a Ítaca, no? Diu Lluís Llach amb la idea d’Ítaca: el viatge a Ítaca. Doncs seguim. Fins que no arribem, el viatge a Ítaca.
