La Maribel Guillamón recorda perfectament el dia que va decidir transformar el seu dolor en acció col·lectiva. “Aquest novembre faran setze anys del començament”, explica. Era un 25 de novembre quan ella i un grup de dones supervivents van muntar una taula informativa a la plaça d’Octavià. “Era la taula de la cuina de casa meva. Ens vam posar allà, i no se’n va apropar ningú”. Aquell gest, però, seria l’inici de No Estàs Sola, l’associació que des d’aleshores ofereix escolta activa i acompanyament a dones que viuen situacions de violència masclista.
Guillamón parla obertament del seu procés personal, marcat per 17 anys amb un agressor. “Fins que no vaig iniciar un procés de teràpia, jo no era conscient. Pensava que era un mal dia, que havia begut, que ja es reconduiria…”. Durant anys, la santcugatenca va viure en un estat d’alerta constant. “Jo era experta a identificar a través dels sons de les passes com venia abans de veure’l. Després, obria la porta i ja sabia el que em tocava”.
Va ser la psicòloga qui li va fer veure la realitat: “Va ser com una galleda d’aigua freda”. El treball terapèutic i el contacte amb altres dones li van permetre “queia la bena dels ulls” i passar “de víctima a supervivent”.
No estàs sola, un espai segur
Actualment, No Estàs Sola es reuneix a la Casa de Cultura cada setmana. Totes les integrants són voluntàries i moltes han passat per processos similars. “Aquest és un espai segur. Pots parlar del que vulguis, emocionar-te com vulguis, i aquí no surt res”, afirma Guillamón. L’associació ofereix grup de suport, acompanyament individual i orientació jurídica, i atén dones derivades per serveis socials, pel boca-orella o a través de les xarxes.
Una de les grans dificultats que observen és la incapacitat d’identificar la violència quan no és física. “El blau és fàcil. Però aquesta violència pausada, pensada, que va desdibuixant la persona, és la que més costa”. Guillamón ho descriu amb claredat: “Els maltractadors són encantats de cara a fora”.
Un “buit” en l’acompanyament institucional
Després de 16 anys escoltant dones, la Maribel és contundent: “No hi ha hagut cap dona que em digués que tota la cadena d’engranatge ha funcionat bé. Alguna cosa falla sempre”. Assenyala mancances en tots els punts del circuit: “Ja sigui assistenta social, Mossos, psicologia o aspecte jurídic… ens trobem barbaritats”.
Recorda que les administracions atenen les fases més agudes, però no els llargs períodes de fragilitat emocional que poden durar anys. “Les associacions agafem el telèfon el dia de Nadal, durant l’agost, els caps de setmana… quan les administracions estan tancades”.
També subratlla la necessitat que els professionals de la salut tinguin formació específica: “Potser una dona no anirà al Servei d’Informació i Atenció a la Dona (SIAD) o a la comissaria, però sí que anirà al centre de salut. La violència deixa un impacte directe en la salut de les dones i de les criatures”.
“Quedar-se en una situació de violència no és vida”
Quan pensa en què diria a una dona que avui truca a la porta de l’associació, la Maribel ho té clar: “Quedar-se en una situació de violència no és vida”. I afegeix un missatge per a les mares: “Pels teus fills no et quedis. Al contrari, dona’ls-hi aquesta lliçó vital”.
Reconeix que sortir-ne és difícil i que el vincle emocional és un dels obstacles principals: “A vegades creiem que la persona canviarà, que està passant una mala època… aquest constructe de salvadores el tenim molt”. Per això, defensen que la denúncia ha de sortir de la força de cada dona: “Si no ho té clar, retirarà la denúncia. Nosaltres fem acompanyament, no obliguem a denunciar”.
Mirant enrere, la Maribel veu amb perspectiva el camí recorregut: “Era una persona diferent. Jo recordo que al principi no em sortia la veu. He trigat molt. Les ferides hi són, però és diferent”. I té clar quin ha estat el seu motor: “Tot aquell dolor que he pogut revertir i poder ajudar una altra… per mi té sentit. Al final, sortir de la violència és tornar-te a estimar“.
