La il·lustradora santcugatenca Marta Balaguer i Julià acaba de rebre el Premi Maria Rius, un guardó que reconeix la seva petjada al món de la il·lustració infantil catalana. Amb més de 200 obres publicades, Balaguer ha combinat la creació artística amb la docència. És una de les fundadores del Taller Triangle i durant més de 20 anys ha fet classes a l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat. En aquesta entrevista al magazín ‘Faves comptades’ repassem els moments clau de la seva trajectòria, els seus referents i la seva visió de l’ofici.
Enhorabona pel Premi Maria Rius. Com vas rebre la notícia?
Em vaig quedar sorpresa. Quan vaig rebre la trucada vaig pensar “per què m’ho diuen a mi?”. Un cop paït estic molt contenta, perquè la Maria Rius és una il·lustradora d’una generació anterior i vam coincidir des del començament a la junta de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya. Sempre l’he tingut a prop i fa il·lusió.
No és el primer premi que reps, al llarg de la teva trajectòria has estat guardonada amb el Premi de la crítica Serra d’Or (1985, 1995 i 2009), el Premi Apel·les Mestres (1986), el Premi Lazarillo d’Il·lustració (1990) i el Premi Junceda d’Il·lustració (2007). Quina sensació tens quan acumules tants reconeixements per la teva contribució al món de la il·lustració?
Bé, són reconeixements, però és treball. I també és vida, perquè tots aquests premis han sigut al llarg de la meva història, que són bastants anys.
Com definiries el teu estil, si és que s’hi poden posar etiquetes?
L’he anat variant amb els anys. Al principi en sabia poc, però he anat aprenent. Sempre hi ha una cosa en comú en els llibres que he escrit i il·lustrat: una part humorística, una part tendra, una part d’aventura i ganes d’emocionar. No em considero una superil·lustradora, però sí que utilitzo la il·lustració com una eina per arribar a les emocions.
Com ha influït la teva formació en Història de l’Art i Antropologia en la teva obra?
Jo volia fer Antropologia, però no existia la llicenciatura. M’interessa la humanitat, el saber de les coses. No crec que hagi aplicat directament l’antropologia a la il·lustració, però indirectament sí que m’ha marcat la motivació per entendre què passa.
Hi va haver un moment clau en què vas decidir dedicar-te a la il·lustració?
Dibuixar ho feia des de sempre, així que no vaig decidir “seré il·lustradora”, va ser força natural. Vaig fer titelles a l’Institut del Teatre, teatre de carrer, teatre d’ombres… Al final tot és explicar històries ja sigui a través de la il·lustració, l’escriptura o el guió.
I com recordes els inicis, aquesta etapa de titelles i teatre?
Molt divertida! Feia moltes coses alhora: estudiar a la universitat, titelles, gravat, de bibliotecària en una escola i classes de plàstica a infants. No entenc com ho podia fer seguir tot! Penso que algunes de les meves històries, els meus contes, són de finals d’etapa, com ‘En Jaumet de les xanques’.
El consideres la teva entrada al món de la il·lustració?
És una de les meves entrades com a text i il·lustració completa, però ja havia començat abans. Però sí, va ser un punt d’inflexió. Quan el veig penso “com me’l van deixar publicar?”, perquè encara no en sabia prou. Però explicava una història que venia del meu entorn i això ja tenia força.
Quins referents t’han marcat?
Hi ha una barreja. Soc molt titellaire, admiro Lola Anglada perquè escrivia i dibuixava, que era el que jo volia fer, la Fina Rifà que va ser mestra meva i sempre hem mantingut una amistat molt gran. La Montse Ginesta que era amiga i companya… També molts mestres d’aquí i de fora. M’han influït tant la generació que feia llibres per aprendre a llegir en català, com autors clàssics i moderns.
Has publicat més de 200 llibres. Hi ha alguna obra que tingui un significat especial per a tu?
Un és ‘En Jaumet de les Xanques’. Un altre seria ‘Quan plou de nit’, que ja està descatalogat, però que quan el regalo les famílies em diuen que l’han d’explicar cada nit al seu fill o filla. És un conte que arriba al cor dels nens.
Un altre conte clau va ser el ‘Llibre de Vòlics, Laquidambres i altres espècies‘, que vam fer amb en David Cirici i que va guanyar el premi Apel·les Mestres i el ‘Quina nit de Reis!’ que vaig escriure per al Taller Triangle i on surt una casa de Valldoreix i Sant Cugat a l’última imatge que va guanyar el Premi Lazarillo de Ilustración.
Precisament, ets una de les fundadores del Taller Triangle. Com va néixer aquest projecte?
Recordo que em va venir a buscar a casa l’Alba Serra. Vam començar amb una sabata i una espardenya, però va funcionar molt bé i quaranta anys després encara està en marxa. Vaig passar-hi uns primers anys molt intensos i després vaig anar fent col·laboracions.
Què en vas treure del taller tant en l’àmbit personal com humà?
Hi ha una cosa que m’interessa molt de tota l’època de fer classes: els meus companys de treball. Els alumnes m’encanten, perquè et donen energia i aprens molt. Però també aquesta part dels meus companys i companyes, perquè aprens molt veient la manera com ho fa cadascú.
També has estat durant més de 20 anys professora a l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat. Quin record en guardes d’aquesta etapa?
Vaig començar poques hores fent classes de gravat i vaig acabar fent tècniques d’il·lustració i portant els projectes finals, que m’encantava. També vaig fer classes d’stop-motion, la part de construcció i guió, que és la que conec.
M’ho he passat molt bé, la veritat, des que em vaig jubilar enyoro entrar a l’escola, veure els alumnes, els companys, fins i tot que em donin guerra.
Quin missatge els donaries a les persones que es vulguin dedicar a la il·lustració?
S’ha de treballar molt, insistir molt. És un ofici complicat, no és un horari fix. Cal no perdre l’esperança, aprendre molt i estar obert al que passa al món. I continuar aprenent, sempre.
