Nens caminant pel bosc. Nens que respiren i es mouen. Nens com han de ser els nens.
Altres nens, en canvi, passen el diumenge amuntegant entrepans de nocilla en els seus estómacs plens de porqueries mentre s’empastifen l’ànima amb putrefactes productes televisius i virtuals. Altres nens que ni respiren ni es mouen. Fills de pares i mares energúmens, com tu i com jo. Ciutadans que a la fi estem contents de tenir la TDT per seguir menjant merda i creure que en això consisteix la felicitat. Gent que s’enganya. Això som. Excepte quan caminem i, finalment, respirem. Només aleshores som dignes de seguir sent quelcom més que trossos de carn i ossos. Només aleshores podem, tal vegada, començar a creure que algun dia estimarem de debò. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
