Un amic em diu que no entén com puc viure a Sant Cugat, en aquest jardí burgès en el qual no succeeix res perquè res no pot succeir en un indret semblant.
Quan la vida està regulada i el carrer és un lloc només net i polit, quan els problemes de la gent són tan vagues i abstractes com la independència del país o collonades com el grafits, quan el que més ens preocupa és la comoditat dels bancs de la Rambla del Celler, aleshores és que aquí ja no pot passar mai més res. Tanmateix hi seguim vivint, perquè ens hem acostumat al desert en què s’ha convertit la vida dels santcugatencs. Perquè ja no aspirem a res més que a poder passejar en pau amb les criatures amb la certesa que no vindran els dolents a robar-nos la cartera. Perquè no gosem imaginar-nos com deu ser la vida regada per l’adrenalina que tan bé coneixien els nostres avantpassats i coneixen encara els nostres congèneres en territoris més feréstecs. Seguim vivint en aquest desert moral i intel·lectual, perquè ens conforta la calidesa de la burgesia i perquè la resta del cinturó barceloní no vota convergent. Hi seguim vivint perquè vam tenir la dissort de passar aquí la nostra adolescència i no podem créixer més enllà d’aquella mancança de la que provenim. Sant Cugat, terra mediocre, terra catalana, terra erma. La nostra terra. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
