Com recordes els teus anys a Barcelona abans d’arribar a Sant Cugat el 85?
Hi passo la joventut. Recordo una infància en què tot era gris, perquè, evidentment, estàvem sota el franquisme, però amb moltes il·lusions i esperances en el que vindria després. I així va ser. Vaig venir a Sant Cugat perquè jo tenia un parent que vivia Valldoreix, i quan venia m’encantava la tranquil·litat, m’encantava ser a prop de la natura, el fet que era un poble, encara en aquells temps, i per tant la gent es coneixia, hi havia un ambient que, a Barcelona, s’estava perdent, i per tant teníem molta il·lusió en venir cap aquí. Hauríem volgut venir abans, però per temes familiars no ho vam fer fins el 85.
Vas començar a fer exactes i després et vas decidir per fer econòmiques. Què és el que et va motivar a triar aquests estudis i com ho han influït després en la manera de veure el món?
Vaig començar a fer exactes, però em van detenir, amb la qual cosa, aquell va ser un curs perdut. Després sí que vaig fer primer, però aleshores, exactes només es feia al matí, a partir de segon jo em vaig posar a treballar i ja em va ser impossible continuar. Llavors vaig buscar una carrera que també m’agradés, que li veiés sortida i que tinguessin classes a la tarda per poder-ho compaginar amb la feina, i em vaig decidir per econòmiques.
Com has viscut l’OPA al Banc Sabadell? Ja no hi treballaves, però coneixies la casa…
La veritat és que amb il·lusió. El Sabadell és un banc molt especial en el sentit que va néixer allà i que la gent que hi ha treballat, normalment, l’ha sentit com un banc seu. Hi ha dedicat molts esforços, hi ha dedicat moltes hores i, per tant, el que veia era que tota aquesta gent, tots aquests companys, tots aquests amics, feien força perquè el BBVA no s’ho mengés a un preu que no ens mereixíem. Perquè realment el BBVA això ja ho ha intentat amb altres bancs i altres vegades, fer aquest tipus de compra a baix preu. I en aquest cas, igual que li va passar a Itàlia, no li ha sortit bé.
Ara estàs jubilat, tens 71 anys. Com descriuries aquesta etapa vital?
Molt maca. És una etapa en què pots fer coses que no podies fer durant la teva vida laboral. Estic col·laborant molt més intensament amb organitzacions que són d’aquí, de Sant Cugat de tota la vida. Estic implicat amb el grup d’estudis locals, amb el GEL, amb els Amics dels Veterans i la Regalèssia… Amb aquests últims organitzem més el tema festes, perquè fem la cavalcada i el concurs d’arrossos, i també estem col·laborant amb Els Tres Tombs de Sant Antoni. Amb el GEL és més una activitat cultural. Cada any, més o menys, organitzem alguna exposició aquí al Museu. Ara estem fent aquesta dels 50 anys de la mort de Franco. També hem col·laborat amb les xerrades que s’han fet, precisament, sobre els 50 anys de la mort de Franco. Ara estem fent tot un inventari del patrimoni material de Sant Cugat…
La jubilació ha de ser activa, la jubilació d’estar davant de la tele no és bona. De fet, col·laboro amb l’Institut Guttmann, amb un estudi que està fent ja des de fa set anys, precisament, sobre hàbits per a l’envelliment. I una cosa que ha posat de manifest de manera molt clara és que hi ha dos aspectes molt importants vitalment: tenir un objectiu i que aquest sigui de caire social, és a dir, que no ho estiguis fen de manera individual, sinó que tinguis tot un conjunt d’amics amb qui tinguis objectius comuns.
Anem ara, segurament, amb un dels episodis més durs de la teva vida, la tortura que vas patir a Via Laietana l’any 73 per repartir octavetes. Com vas viure aquell moment i de quina manera t’ha marcat?
En aquell moment, les persones que estàvem participant activament contra el franquisme teníem molt clar que, si en un moment determinat ens detenien, aniríem a Via Laietana 43 i patiríem tortures. Ho teníem totalment assumit. Era una de les coses que buscava el franquisme, que la gent tingués por, que tothom sabés que a Via Laietana es torturava a la gent. Primer tenies una repercussió física i després se t’emportaven al TOP (Tribunal d’Ordre Públic), on et condemnaven única i exclusivament pel que deien els policies, i la teva vida laboral posterior quedava molt marcada per aquest fet.
En aquell moment s’estava construint el que era la central tèrmica de Sant Adrià, i els obrers havien demanat millores salarials i de seguretat. Hi va haver un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i un obrer va resultar mort per dos trets. A la facultat vam decidir repartir octavetes explicant els fets tal com havin passat, i quan vam acabar de repartir-les ens va detenir la policia a dues noies i a mi. En aquell moment ja sabia que em torturarien, i això és el que van fer durant 6 o 7 hores. Al estar en un lloc sense llum i sense cap tipus de rellotge, no ho saps ben bé. Em van fer tornar a pujar per fer la segona sessió, que normalment fa més mal. Aquí és quan em donen un got d’aigua, vomito, i criden al metge perquè ja veuen que la cosa no va bé. L’endemà al matí vaig pixar sang, i em van enviar, primer, al Peracamps, després, a l’Hospital del Mar i, finalment, i per sort, a la Fundació Puigvert. Allà, el doctor del Río i el doctor Puigvert van determinar que tenia insuficiència renal i com ho havien de fer per salvar-me.
I t’ha deixat seqüeles, a nivell físic i psicològic?
Durant molt temps, quan rebia un petit cop a la zona, evidentment, em feia molt mal, i ara tampoc puc fer submarinisme, però a part d’això, res, perquè la insuficiència renal aguda, si s’aconsegueix curar bé, no et deixa seqüeles físiques, en principi. A nivell psicològic, durant un període de temps, com tota la gent que hem passat per Via Laietana, era complicat fins i tot passar per davant, hi ha gent que encara li passa. Jo, al cap d’un any i poc, hi vaig voler passar per davant amb la que era la meva nòvia, dient-li que m’hi havia d’obligar. Jo mirava cap a una altra banda, però m’havia de forçar a passar per davant, perquè el que no pot ser és que ens vencin i que continuïn fent que els tinguem por.
Canviem de tema. Llegir, el cinema… també formen part dels teus interessos. Tot això tambého combines amb totes les activitats que hem comentat abans?
Sí, el que passa és que avui dia hi ha moltes pel·lícules que les veus a casa, ja no vas al cinema, que era una de les coses que també m’agradava. Quedaves amb amics, anaves al cine i, al sortir, les comentaves. Ara et trobes amb què un l’ha vist en qualsevol d’aquestes plataformes de Netflix, Disney+, etc.
Tens algun consell per als joves?
Que estiguin compromesos amb els seus valors interns. Això és el més important. Que quan arribin a una determinada edat, com la meva, estiguis totalment contents de la trajectòria que han tingut, perquè mai han trencat el que eren els seus valors.
