Vas néixer a Barcelona, i abans passaves els estius a Sant Cugat amb la família. Quins records guardes d’aquella època?
Fantàstics, perquè on estàvem nosaltres era el carrer de les Ones, que era un barri on no hi passaven cotxes, el carrer no estava asfaltat, podíem sortir… i allà hi vaig passar la infantesa i l’adolescència. En tinc molt bons records.
Quin paper van tenir els teus pares i els teus avis en la teva manera de veure la vida i de treballar?
Hi havia una unió amb ells, un respecte, una comprensió. Els meus pares m’han ensenyat molt a pensar en els altres i a gaudir del més simple que tens a la vida. A més, sempre han sigut molt treballadors, i això a mi m’ha impregnat molt, perquè he seguit els seus passos en aquest aspecte. No m’importa treballar, perquè és una cosa que he viscut tant… la meva àvia treballava en una fàbrica tèxtil, també, i és una cosa que m’ha calat molt.
Què et porta a instal·lar-te definitivament a Sant Cugat l’any 1979?
Jo ja hi estava molt arrelada pels estius que hi passava, i el poble sempre m’ha cridat molt. No em plantejava viure a Barcelona, i la meva il·lusió era venir a viure a Sant Cugat. I així va ser. Amb la meva parella d’aleshores vam decidir agafar un pis, i des d’aleshores no he anat enlloc més.
Com has vist l’evolució de Sant Cugat?
Ha canviat molt. Ara hi ha molta més gent, molts d’ells de fora, i això es nota. La gent passa pel carrer i… els del poble sí que ens saludem i procurem l’un per l’altre, però els de fora… molts ja no treballen aquí, només venen a dormir. Tu vas a un restaurant i, a mi, m’havien ensenyat que quan hi entraves havies de dir bon profit, però això ja ha desaparegut, la gent va a la seva, i això és una llàstima.
Tu vas estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Cugat?
Sí. A mi l’art sempre m’ha agradat molt, a Barcelona ja havia anat a classe de pintura. Aquí, a Sant Cugat, tot el que em manaven ho feia, però no era per treure’m la carrera o per tenir el títol, sinó que hi anava perquè m’agradava, i hi vaig aprendre molt, allà. A casa sempre s’ha cultivat, l’art. Tu t’aixecaves un diumenge al matí, que era l’únic dia de festa que tenia el meu pare, i ja tenies la música clàssica posada. Jo vaig cantar a l’Orfeó de Sants, també. O sigui, tot estava envoltat de música i art. La meva mare, també, va néixer al carrer Petritxol, a la plaça del Pi, les galeries d’art sempre han estat allà, i de petita sempre hi anàvem a mirar totes les sales de pintura que hi havia. Vulguis o no, això t’impregna. I és una cosa molt important perquè, encara que et passin coses dures a la vida, la música és un refugi i una medicina, és impressionant.
L’art també el tens al restaurant, amb imatges de llocs de Sant Cugat i de personatges com en Pantaleó…
La foto del pantaló me la va regalar el Pep Pujol, fotògraf que ja no el tenim. Perquè resulta que el 24 a la nit, que tothom tanca els restaurants, nosaltres fèiem un sopar gratuït que s’hi podia apuntar qui volgués, i fèiem una taula llarga per a tots. El Pep Pujol venia sempre, i un dels cops em va regalar la fotografia del Pantaleó, i per això la tinc. I el vaig conèixer, també, anava amb el cigarret, sempre es demanava un cigaló, sempre et demanava tabac… era un personatge.
Abans de la restauració tu vas treballar en àmbits molt diferents. Què recordes d’aquella etapa en què vas passar per una multinacional farmacèutica i també per una empresa de segells de goma?
La farmacèutica em donava molta llibertat per horari, pels diners i perquè fins i tot podia viatjar. Quan ets jove això t’atrau i, a més a més, tenia molt bon ambient de feina. Quan vaig venir a viure aquí vaig estar un temps que encara baixava a treballar, però després vaig pensar… deixa-ho, perquè això de pujar cada dia amunt i avall… jo volia tenir fills i vaig deixar la feina per apostar per la família. Al cap de molts anys em vaig separar, i llavors me’n vaig anar a treballar en una fàbrica de segells. Era un ambient totalment diferent. M’hi vaig quedar perquè allà hi feia els segells de colors, i semblava com si fos una mica d’art. Hi vaig estar tres anys, i després em va sortir l’oportunitat d’agafar el Giulio.
Però el salt a la restauració el fas abans, no?
Sí, vaig fer algunes col·laboracions, però sense cobrar un duro. Vaig estar a Les Voltes, amb la Lluïsa Garriga Masó, que era una gran cuinera. Després amb l’Armand, en l’únic bar de copes que hi havia aquí, al carrer Castillejos, que es deia El Cafè. Allà l’anava a ajudar, perquè era especial, era molt despistat, i l’anava a ajudar. La restauració sempre m’ha cridat, perquè a més de donar menjar, també és un espai on la gent, a vegades, t’entra. Has de fer de psicòleg, i veus les persones patir. Un altre potser tancarà els ulls i dirà, és problema seu, però no ha estat mai el meu cas, sempre m’he implicat. No ho sé fer d’una altra manera.
I així, com t’arriba l’oportunitat d’obrir el Giulio?
Me’l vaig quedar perquè el matrimoni que el portaven es van barallar. Jo hi feia molts torns per poder arribar a final de mes, m’ho van proposar i vaig pensar, vinga, doncs me’l quedo. Aleshores era a l’avinguda Catalunya, i el van tirar a terra perquè van fer un bloc de pisos quan els avis es van morir. Era quan començava la crisi, i llavors vaig obrir el d’aquí, que era un taller mecànic, i ho vaig fer tot. Em vaig endeutar fins a les pestanyes, però mira, aquí soc.
On rau el secret per mantenir viu un negoci com el Giulio durant tant temps?
En tenir molta il·lusió i moltes ganes, ser treballador i que t’agradi l’ofici, perquè si no t’agrada… aquest ofici és molt esclau i també perds moltes coses. Quan la gent se’n va de festa tu estàs treballant. Ara bé, això m’ho compensen els clients que he tingut, perquè hem format una mena de família.
I què diu, la família, ara?
La família està encantadíssima, perquè clar, també em volen. Les meves netes, el primer que em van dir va ser, iaia, em vindràs a buscar tu a l’escola!
I la família que deixes? La del restaurant?
Això em fa molta pena, però ja els he dit que no es preocupin, que no s’acaba aquí. Tots tenen el meu mòbil, ens truquem, ens felicitem, ja els he dit que anirem a dinar tots junts. S’acaba el Giulio, però la Mireia no.
Quan tanquis el Giulio, continuarà un altre negoci?
Sí, jo ja sé el que faran. M’ha costat molt traspassar-lo, però estic molt contenta de la persona que ho agafarà, perquè jo hi podré anar a dinar.
