Com era l’Emili nen, aquell que circulava pel mercat municipal de l’Hospitalet i ajudava els pares a la parada familiar?
Era un nen molt alegre, tinc la sort d’haver nascut en una família molt bona. La meva infantesa la recordo molt feliç, inclús al mercat, que a mi m’ha marcat molt, perquè és d’estar de cara al públic, i la vida de mossèn també és estar de cara al públic. El clima de família que hi havia m’ha ajudat molt, i també el gust del contacte amb les persones.
Quines eren les inquietuds que tenia en aquella època?
M’agradava molt l’Alfred Rodríguez Picó i, per tant, ser home del temps era una cosa que m’interessava. Per això vaig estudiar física, que era una porta d’entrada a la professió, però també perquè m’agradaven molt les matemàtiques i la ciència. Tot i això, després no vaig acabar fent aquesta especialitat.
Si hagués de definir aquell Emili nen, interiorment, com era?
Bé, era un nen bastant normal. Si dius a nivell, per exemple, creient, nosaltres a casa nostra érem creients no practicants. Primer anava a una escola d’Esplugues on es feia religió, però no era religiosa. Aleshores els meus pares em van canviar a una altra escola religiosa, i aquí va ser quan, per primera vegada, el tema de Déu va entrar més profundament a la meva vida.
Recordo una anècdota divertida. De tant en tant, en aquesta escola hi fèiem missa, i a vegades hi havia confessions. Un dia em vaig anar a confessar, i el mossèn em va dir que si em volia fer capellà. Vaig pensar que aquell dia li tocava vendre aquella moto i que ho preguntaria a tots els meus companys, però resulta que només m’ho va preguntar a mi. És una cosa que em va marcar, malgrat que en aquell moment jo tenia clar que no ho volia ser. El que sí que havia pensat molt era en casar-me, fer feliç a una dona, crear una família… Però aleshores, a poc a poc em va anar venint la vocació.
Quan ja anava a la universitat, cap professor parlava de Déu, ni a favor ni en contra, i aquell estiu va ser important per dir si volia continuar com a creient o no. Vaig anar un dia a la catedral de Barcelona a confessar-me, i allà vaig parlar amb un mossèn que em va ensenyar a pregar com si em prengués un cafè amb Jesús. I això va ser el gran canvi, perquè jo tenia una visió de Déu una mica més teòrica, i aquí, fent aquest cafè, és quan Déu es fa com més present, és com una pau, com un canvi interior, i a partir d’aquí Déu es va anar guanyant el meu cor.
I a casa, quan acaba confirmant que es vol fer mossèn, quina és la reacció de la família?
Hi va haver de tot. És veritat que ja els vaig anar preparant, perquè vaig començar a anar a missa cada dia. Qui s’ho va prendre fatal va ser la meva àvia. La de part de mare va estar encantada, però la de part de pare… Però al final, si veuen que ets feliç, ho acaben acceptant. Al final, era la típica que si sortia algun dia per una revista o un diari, ho retallava i ho explicava.
S’ha parlat sovint que l’Església està en crisi, tal com passa amb altres sectors…
Estem en un moment difícil. Els números baixen, però també és un repte. Jo sempre he buscat els llocs del món en el qual es fan millor les coses i als Estats Units he descobert un gran exemple. He fet viatges i estic en contacte amb moltes coses per veure com ho estan fent en parròquies catòliques o protestants, o coses que els funcionen, com per exemple Life Teen. És un mètode per a adolescents que als Estats Units ja fa 40 anys que existeix. Ells són capaços d’adaptar el missatge cristià a la cultura dels joves que va canviant tant, no només amb el contingut, sinó amb els formats que es van fent nous. Són supercreatius.
I amb aquesta renovació i modernització de l’Església es veuen els resultats?
Sí, jo sí. Partim del que teníem abans, perquè un no comença de zero, sinó que hi ha un passat que s’ha d’honorar i que s’ha d’estar agraït, i hi ha moltes persones que m’han ajudat, però sí que crec que a la parròquia han crescut en molts aspectes. Per exemple, la missa de cada dia abans la fèiem en una nau lateral, i podien venir 40 persones. Ara, al matí, venen 100 persones, a la tarda, 200. A les misses dominicals poden venir unes 2.200 persones. D’altra banda, el tema dels joves, quan jo vaig arribar, estava molt en crisi aquí, i ara potser hi ha uns 200 o 300 joves vinculats a la parròquia… Jo crec que la cosa és ser creatiu. O sigui, dins un moment de dificultat, ser proactius per buscar solucions.
I la fe? Està en crisi?
Si parlem més a nivell social, jo crec que la recerca de l’espiritualitat és una cosa que està present. Som uns éssers, uns animals una mica curiosos, que sempre ens preguntem pel més enllà, pel transcendent. Jo aquesta set sí que la veig. Hi ha gent que ho pot buscar i trobar en altres àmbits que no són l’Església catòlica. Jo això ho veig com una oportunitat, perquè crec, humilment, que l’Església catòlica i el cristianisme poden oferir una solució molt bona. Per a mi és la millor, respectant les altres. He vist centenars de persones que tornen a la fe després d’allunyar-se’n i veig com els canvia la cara. La fe t’ajuda al fet que, interiorment, encaixis millor. La fe també guareix les ferides, t’ajuda a reconciliar-te amb les persones, et dona una pau, t’estabilitza com a persona.
Quan es treu l’hàbit, i és Emili Marlés, què li agrada fer en el seu temps lliure?
En tinc poquet, de temps lliure, però hi ha una cosa que m’agrada molt, que es pot fer a l’hivern, que és anar a esquiar, perquè ho faig des de petit. És el que més em desestressa, el contacte amb la natura. També puc jugar a pàdel, caminar o fer una miqueta d’esport a casa.
També m’agraden altres coses. Segueixo molts tems diversos, com ara d’empresa, i com ho puc aplicar a la parròquia. La música també m’agrada, jo toco el piano des de petit, i també és un instrument que m’ha acompanyat al llarg de la vida. A nivell literari, aquest any m’he llegit Els Miserables, El Quijote… O sigui, soc una persona que, quan m’agrada una cosa, me l’estudio al màxim. Per exemple, la Rosalía, a mi, m’agrada molt, i ara que ha tret nou disc, n’he fet una anàlisi. Ella m’agrada des d’abans que fos famosa, perquè és una noia que té molt talent. Fa un pop enriquit amb altres músiques, els ritmes, com els canvia, les lletres… És veritat que, en aquest cas, també se’m fa atractiu perquè és un disc molt personal on hi ha el tema de Déu i de l’espiritualitat. M’encantaria fer-li una entrevista si me la trobés algun dia, perquè li preguntaria moltes coses.
I la convidaria a fer un concert al Monestir de Sant Cugat?
És cert que, potser, un concert de Rosalía no encaixa tant al Monestir, però podríem fer una cosa més íntima. Ja ho parlaríem, eh? El que passa és que no sé què passaria, perquè si ara les entrades ja s’han venut de seguida, això seria una bogeria.
Quins són els temes que li preocupen, ara mateix?
Em preocupa molt la pobresa, la immigració, l’habitatge… és que va tot molt lligat. També el fet que molts joves de Sant Cugat hagin d’anar a viure a fora de la ciutat. És veritat que tampoc tinc la solució, però nosaltres intentem pal·liar, sobretot amb el tema de la pobresa, amb Càritas, on continuen atenent moltes persones. A Sant Cugat hi ha una bossa de pobresa que és important, i en una ciutat on hi ha persones que són benestants és fàcil oblidar-se’n, però hi són.
Com ha estat aquest 2025?
Ha estat un any molt maco. Una cosa que estic molt content d’haver-la iniciat és una escola de teologia per a laics. Hem fet una plataforma en línia on pugem els continguts, gravem les classes, amb la idea de fer 3 assignatures cada any, de manera que d’aquí a 5 anys en tindríem 15. Porto professors molt bons i hi ha molt interès, perquè s’han apuntat 150 persones i vam haver de parar perquè és que no hi cabien. Espero que el 2026 sigui encara millor.
